Publicitat
Publicitat

LA VOLTETA MÀGICA

El caos meravellós de Cesc

El Barça es planta a la final, i la bona notícia és que això és secundari. El titular no és la classificació sinó que l'equip de Guardiola torna a emetre senyals positius. Ahir va començar a créixer una altra vegada, amb ràfegues de gran joc que no vèiem des d'abans dels torrons. Té el mèrit afegit que no va ser un partit senzill, i que a més va començar tan gris com havien acabat els últims partits, amb un primer quart d'hora en què va tornar a ser superat i va mostrar greus dificultats per controlar el joc. Però just quan estava pitjor i en un contraatac, símptoma que l'equip es començava a sentir acorralat, Messi va fer una passada mortal a Cesc, que va resoldre amb un toc subtil digne del gran davanter que és. A partir d'aquí, l'equip de Guardiola es va asserenar, i com si hagués notat que ja havia passat el seu pitjor moment des de fa molt de temps, va començar a anar cap amunt. Encara que tan sols a ràfegues, va tornar a aparèixer una versió que recordava al Barça original dels grans temps.

Però si va aparèixer una altra vegada una orquestra afinada i ben coordinada, va ser sobretot gràcies al partit immens de Cesc Fàbregas. El 4 blaugrana apareixia a tot arreu: de mitja punta, de nou, de mig centre, de lateral, mutant-se en totes les posicions, i desfent la defensa del València amb una mobilitat endimoniada. El partit colossal de Cesc no admet ja més interpretacions sobre quin ha de ser el seu paper en aquest equip: definitivament, Cesc no tolera bé ni l'ordre ni l'encotillament, és un jugador total que no admet reduccionismes acadèmics ni pissarres que l'acaben ofegant. Quan se li ha exigit disciplina, ha desaparegut i s'ha fet previsible. Només hi pot haver un Cesc, que és el que cavalca desbocat en el seu caos fenomenal, només es troba a ell mateix quan es desferma, lliure, en la seva pròpia tempesta. Cesc va marxar al descans amb un gol, però hauria pogut fer perfectament un hat trick : va desordenar el joc quan calia i el va canalitzar quan ho demanava, va fer tres passades de gol i per primera vegada va superar el seu habitual paper de golejador i es va erigir en el referent que probablement serà en els propers anys. A darrere, Puyol segueix en un estat de forma impressionant i el partit de Thiago i Piqué, també molt millorats respecte als últims partits, conviden també a l'optimisme.

És veritat que davant encara falta un punt de cocció, amb Messi i Alexis buscant encara el seu millor moment, però el partit d'ahir permet confiar en el creixement de l'equip, que va serrar ben fort les dents i va oferir la millor imatge des de fa temps. Ahir es va apuntar per fi el camí a seguir.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT