Esports 29/05/2011

La cançoneta de sempre

Joaquim Maria Puyal
3 min
Tant en la victòria com en la derrota Guardiola manté el mateix discurs, i confia que els socis i aficionats també valorin l'equip per sobre dels resultats.

ALaTdP hem demanat que ens proposin quina cançó ha de dedicar La Banda a la figura de Guardiola. Tenim propostes de tots els estils i gèneres imaginables. És normal que sigui així. Josep Guardiola és un personatge irrepetible capaç de fer tots els papers de l'auca blaugrana. Ell és la il·lusió dels nens que ara somien victòries del Barça, igual que quan ell, adolescent, s'imaginava a La Masia el seu futur culer. Ell és el mirall per als joves futbolistes de la casa que piquen pedra a les divisions inferiors, com quan Cruyff el feia tornar al B després d'haver-nos deixat bocabadats en les esporàdiques incursions inicials en el primer equip. Ell és el jugador capaç d'interpretar sobre el camp un estil de joc que ha arrelat a Can Barça i de desenvolupar-lo amb la fecunda intel·ligència d'un estrateg clarivident. Ell, tot solet, és l'home que va redreçar el rumb del club després d'aquella inoblidable desfeta al Bernabéu i d'aquell aclaparador vot de censura a un Laporta sol i acorralat. D'això no en fa ni tres anys. No han passat ni tres anys, amics!

Iqui ens va treure de l'atzucac? El senyor Guardiola ens va salvar del desconcert perquè ell té tot el club al cap. Això vol dir tenir-ho tot pensat. Però amb això no n'hi ha prou: cal saber-ho ordenar i executar. Per mi aquesta és la contribució excepcional i irrepetible de la seva aportació impagable a l'entitat. Ell és capaç d'establir els criteris de la complexitat. Des de la dieta dels jugadors fins a l'arquitectura de les instal·lacions. Des de les rutines diàries fins als viatges arreu. Des de la política de fitxatges fins al control de les emocions dels fitxats. De l'exigència a l'elogi. Del dubte metòdic a la convicció ferma. I, quan convé, de l'equip al club, perquè gràcies al joc dels seus homes ha estat l'equip el que ha donat visibilitat al club arreu del món, amb un estil acreditat i reconegut en què destaca l'harmonia de les relacions d'un grup amb talent, en el qual la màxima figura és un noi aparentment tímid i inexpressiu a qui el seu entrenador ha interpretat, protegit i optimitzat. I, també, perquè quan cal, Josep Guardiola fa un pas més i dóna la cara per tothom davant de la tropa periodística, que ell sap gestionar i entomar amb murrieria. I és que, si em permeten una confidència, els diré que a mi em sembla que a Can Barça tenim més equip que club.

Però Josep Guardiola també és un jugador que no va poder acabar la seva vida com a futbolista a la casa, un home envejat pels de fora i per alguns dels de dintre, objecte de maledicències en el boca-orella de l'anònima i mal intencionada rumorologia popular, víctima de lesions (algunes de diagnòstic difícil i tractament llarg) i acusat de dopatge fins que la justícia va dictaminar a favor seu quan, passats els anys, el mal ja estava fet. Ell també és un entrenador diferent, un home diferent, un pare diferent, un lector diferent, un català diferent que no s'amaga de parlar la seva llengua. I que sap quina és. Tot això vol dir més enveja, més enemics, més esforços i més necessitat de tenir a prop la gent que l'estima. També vol dir envellir dos anys cada any.

Per tot això, per tot plegat, perquè els culers ho saben o ho intueixen, ens envien cançons de tota mena i amb els intèrprets més diversos quan pensen en quina melodia podem dedicar a Guardiola. A mi totes m'agraden, totes m'estan bé. Només n'hi ha una que no m'agradaria tornar a sentir. La cançó vella, repetida, molt coneguda i cantada fins no fa gaire cada cop que perdíem. És aquella que diu que cal fer foc nou, que tots els entrenadors són iguals, una colla d'aprofitats, que els jugadors no hi van, que falten collons, que la culpa és dels àrbitres, que el president és un calçasses i els directius uns vividors, que la premsa està venuda o comprada, no me'n recordo bé. Aquella cançó que acaba dient aquest any sí i és que no. Aquest any i l'altre i l'altre… Sempre era que no. Ara, en canvi, sempre és que sí. Per això em pregunto: ¿serem tan necis i ingrats de perdre la memòria quan haguem de tornar a pair derrotes? ¿Quant de temps trigarem a oblidar tantíssimes coses excepcionals que ens ha donat el Pep?

stats