Publicitat
Publicitat

COPA DEL REI - LA GRAN FINAL

El 1983 el Barça va guanyar la Copa al Madrid amb una recordada celebració de Schuster

Una de botifarres a la catalana

El 1983 va ser un dels pitjors anys per al Reial Madrid. En tot just dos mesos, els madridistes, entrenats per Alfredo Di Stéfano, van perdre fins a quatre títols i es van quedar amb un pam de nas. I dos d'aquests títols van ser davant de l'etern rival, el FC Barcelona.

Primer va ser la Lliga, que es va escapar de les mans madridistes en l'última jornada, amb una derrota al camp del València, que necessitava guanyar per no baixar. El triomf de l'Athletic Club de Javier Clemente per 1 a 5 a l'estadi de Las Palmas va permetre als lleons treure la gavarra i celebrar un èxit inesperat. Poc després el Madrid va perdre la final de la Recopa d'Europa en la pròrroga contra l'Aberdeen escocès, entrenat per un tal Alex Ferguson. Era l'11 de maig. I el 29 de juny, els madridistes perdien 2-1 al Camp Nou el partit de tornada de la primera edició de la Copa de la Lliga, competició creada aquell any per iniciativa de Josep Lluís Nuñez. En l'anada, el resultat havia estat de 2 a 2. El quart títol que es va escapar als blancs va ser la Copa del Rei. La final, que es va jugar a la Romareda el 4 de juny del 1983, va ser de nou contra el Barça. I per acabar de tancar un escenari molt cruel per als blancs, el gol del triomf va arribar en els últims minuts. I el va fer Marcos amb un gol de cap preciós. Marcos, fill de Marquitos, una llegenda del Madrid dels anys 60. Sí, el 1983 no va ser un bon any per al Madrid.

La final de la Romareda era la quarta de la història entre el Barça i el Madrid. Si el 1936 i el 1974 havien guanyat els blancs, el Barça podia presumir d'aquell triomf del 1968 en la Final de les Ampolles al Bernabéu. I el 1983 es va passar de les ampolles a les botifarres, ja que la final és recordada per la manera com Schuster va celebrar el gol de Marcos: tres botifarres als defenses del Reial Madrid. Definitivament, la final del 1983 va ser una de les que marquen època.

Estrelles revoltades

Va ser una final carregada de tensió: "Els dos equips ens hi jugàvem salvar la temporada, ja que la Lliga l'havia guanyat l'Athletic", recorda Tente Sánchez, jugador blaugrana. Si l'ambient al Madrid era dolent per les derrotes al camp del València i a Suècia contra l'Aberdeen, al Barça el clima era horrible, perquè Menotti havia vist com les dues grans estrelles del seu vestuari, Diego Armando Maradona i Bernd Schuster, es declaraven en rebel·lió després de no rebre permís per anar a jugar un partit amistós. Schuster va estar uns dies sense aparèixer, i quan ho va fer es va negar a saludar el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, en un acte. Maradona, sense callar, no deixava de criticar el president Josep Lluís Núñez. I Menotti va arribar a Saragossa amb una cara pròpia d'un enterrament.

Sobre la gespa, però, el Barça va saber manar en un matx duríssim, en què els jugadors del Madrid van dedicar-se a mossegar els turmells de Maradona, i en què Migueli feia el mateix amb Santillana i companyia. "Avui en dia no es viuen partits així. Va ser realment dur", recorda Sánchez. El col·legiat valencià Garcia Carrión, de fet, no va saber aturar la violència, però Maradona, com solia fer, en lloc d'amagar-se va anar creixent dins del partit, i es va convertir una figura clau amb dues assistències de gol.

El Barça es va avançar gràcies a una bona jugada de Maradona que va transformar l'aragonès Víctor Muñoz, però una errada de Gerardo va permetre a Santillana empatar a porta buida en un dels gols més ridículs que ha rebut mai el Barça. En l'últim minut, però, una centrada d'un Maradona fantàstic va permetre a Marcos volar i fer el gol del triomf al porter Miguel Ángel. Un gol que va desencadenar l'eufòria dels aficionats i d'un Schuster que va passar a la història amb unes botifarres que només ell sap a qui anaven dedicades: si a un rival dur o a la directiva. O a les dues coses a la vegada.