Publicitat
Publicitat

HISTÒRIA

10 anys de l'última crisi del Barça

El 2003 el Barça va tocar fons mentre el Madrid havia guanyat tres Champions en sis anys; el 2013 els culers dominen el futbol

En 10 anys la vida del Barça ha canviat radicalment. Just el 12 de febrer del 2003 Joan Gaspart es va veure obligat a dimitir a contracor, poques setmanes després de destituir Louis van Gaal com a entrenador, també a contracor. Aquelles dues decisions van obrir la caixa dels trons blaugrana, que estava immers en una greu crisi esportiva, institucional i econòmica, i fins a les eleccions del 15 de juny, el caos va regnar en tots els estaments del club. I com sempre, la comparació amb el màxim rival feia més gran encara la ferida. Aquell Reial Madrid estava en plena era galàctica, venia de guanyar tres lligues de Campions en sis anys, i feia la sensació que els blancs anaven cap amunt, i els culers cap avall.

Deu anys més tard tot ha canviat radicalment. El Madrid no ha guanyat cap més Champions, i és el Barça qui n'ha guanyat tres en els últims sis anys. Ara és el Barça el club admirat per tot el món, i el Madrid, només en el terreny esportiu, viu una crisi profunda, tot i tenir el segon millor futbolista del planeta. El Barça té encarrilada la situació econòmica, i institucionalment, a pesar de les guerres entre el laportisme i el rosellisme, les aigües estan calmades, com a mínim fins a les pròximes eleccions el 2016. El Madrid té eleccions al juny, i Florentino Pérez es presentarà i segurament sense rival, ja que en l'última assemblea va canviar les condicions per ser candidat, i quasi ningú hi pot optar. Esportivament, és el Madrid qui està a 16 punts del líder a la Lliga, i l'entrenador, José Mourinho, té la plantilla dividida en contra seva, i s'ha carregat l'estructura tècnica del club, que el Madrid haurà de refer quan el portuguès marxi.

El final de tres anys negres

Des de la marxa de Núñez, el Barça va anar a la deriva

L'any 2000 Josep Lluís Núñez va posar punt final a 22 anys de presidència del Barça, i el club va quedar en mans del seu vicepresident, Joan Gaspart, que va guanyar les eleccions a Lluís Bassat, i va veure com el capità, Luis Figo, marxava al Madrid. El mandat de l'hoteler barceloní va ser desastrós, cada dos mesos li dimitia un directiu, va fer fitxatges de dubtosa qualitat -Christanval, Rochemback, Geovanni...- a uns preus desorbitats, i va deixar un forat econòmic important. I sense cap títol a les vitrines del museu Núñez.

De Gaspart a Reyna

El 12 de febrer l'hoteler va dimitir a favor del constructor

Tot i que s'hi va resistir fins al final, Joan Gaspart es va veure obligat a dimitir el 12 de febrer. Gaspart va recuperar Louis van Gaal per a la banqueta l'estiu del 2002, però a finals de gener, després de perdre 2-0 a Vigo, es va veure obligat a destituir l'holandès amb l'equip 12è a 20 punts del líder, i a 10 de la Champions. El cessament de Van Gaal no va calmar els ànims, i el 7 de febrer Gaspart va anunciar que dimitiria l'1 de març, però tampoc va poder aguantar la pressió. El 12 de febrer va passar el testimoni a un company de junta, el constructor Enric Reyna. Reyna va prometre que convocaria eleccions abans de la temporada següent, però amb el pas de les setmanes li va agafar gust a la cadira, i va jugar amb la incògnita que si hi havia èxits esportius, podria acabar el mandat, mentre que els vuit precandidats -sí, vuit- es posaven les mans al cap. Amb l'eliminació als quarts de la Champions, Reyna va tirar la tovallola i va anunciar que també dimitiria el 5 de maig , el dia de l'assemblea de compromissaris -quan va anunciar un dèficit de 55 milions i un deute de quasi 100-, i una junta gestora, presidida per Joan Trayter, convocaria eleccions.

Antic i la Copa de la UEFA

El serbi va substituir Van Gaal i va classificar el Barça pel pèls

Esportivament, va ser la pitjor temporada de la història recent. Radomir Antic va substituir Van Gaal, i tot i la reacció en els primers partits, l'equip només va poder classificar-se per a la Copa de la UEFA (6è), i gràcies a la victòria en l'últim partit de Lliga. A la Champions va arribar fins als quarts de final, però va caure al Camp Nou amb la Juve. D'aquella plantilla, pocs jugadors van continuar l'any següent amb Frank Rijkaard.

La polèmica data del 15-J

Hi havia consens per fer eleccions el 22 de juny, però es va canviar

Aquells polèmics sis primers mesos del 2003 van estar fortament marcats per la data de les eleccions. El fet que s'escollís el dia 15 de juny per fer-les -una decisió aparentment formal- va suposar que Joan Laporta prengués possessió el dia 22 -no ho podien fer més tard-, vuit dies abans del 30 de juny, quan s'acabava l'exercici 2002/03, i d'aquí la polèmica dels avals actual. Amb la dimissió de Reyna el 5 de maig, el calendari electoral deia que els comicis no podien fer-se abans del 8 de juny. Després del debat amb els precandidats, tot apuntava que el diumenge 22 de juny era ideal: era l'última jornada de Lliga a casa. Semblava la data perfecta, però després algú va dir que la Federació podia avançar l'última jornada a dissabte, si algun dels dos equips s'hi jugava alguna cosa, i van decidir canviar la data. Llavors, les dues úniques opcions eren el 15 de juny o el 29, dos diumenges sense partit a l'estadi, i entre les dues es va escollir la més pròxima: "No recordo exactament el procés que vam seguir per escollir el 15 de juny. Sí que recordo que el que tothom tenia clar és que calia fer-les tan aviat com fos possible perquè la nova junta tingués més temps. No crec que ningú pensés que una setmana abans o després impliqués tot el que ha passat posteriorment i que ara en veiem les conseqüències", recorda Jaume Roura, president adjunt de la junta gestora aquell 2003.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF