Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Vull veure un Espanyol-Girona a Primera

S'ha tornat difícil, però confio i desitjo que dissabte ja serem tres, que el Girona guanyarà el partit més importat de la seva història i la pròxima temporada viurà el somni. Estaré content per moltes raons. En primer lloc, perquè és el mínim que correspon al futbol català. Madrid i el País Valencià tenen quatre equips a Primera; Andalusia, tres (i confiem que dissabte no canviï).

Que Catalunya només tingui dos equips a Primera és una doble anomalia. En relació amb qualsevol variable objectiva (demogràfica, econòmica, de nombre de fitxes, d'història) és estrany que no en tingui més. Però en relació amb com es viu el futbol a casa nostra és un fet excepcional que faci tants anys que, com l'Astèrix i els seus amics, hi hagi un equip que resisteixi davant l'Imperi. Som una anomalia, una imperfecció del sistema. El nostre gran mèrit és el nostre gran pecat: existir. Perquè el nostre pecat no és ni el nom, ni els quatre feixistes de qui els pericos normals som les principals víctimes. Nosaltres molestem perquè trenquem un paisatge homogeni. I aquest és, precisament, el nostre gran valor: preservem la diversitat. Hauríem de ser, amb perdó per l'autocita, una espècie protegida. Normalitzar el paisatge serà una de les conseqüències de l'ascens. Un Girona a Primera (i ben aviat un Sabadell) farà augmentar la diversitat.

Algun perico pot tenir por que la presència del Girona a Primera faci disminuir, encara més, la nostra quota de presència als mitjans. No sóc un ingenu: segur que ens haurem de repartir les engrunes mentre el gegant sobrealimentat veurà augmentada la seva dieta. Patirem profundes anàlisis d'experts en llenguatge no verbal de les mirades entre un noi argentí i un altre brasiler, mentre ens costarà trobar els últims fitxatges dels nostres equips. Però, si se'm permet un punt de marxisme vulgar, com pitjor, millor. Com més víctimes patim aquest desequilibri absurd, més possibilitats hi haurà de transformar-lo. Com més ridícula sigui la discriminació, més en evidència quedaran.

Però sobretot vull el Girona a Primera per raons sentimentals. Perquè em sento una mica de l'Empordà, perquè hi tinc bons amics, perquè tinc ganes de desitjar que un equip català que no sigui el meu guanyi. També perquè al Girona hi juguen David Garcia i Moisés Hurtado: dos pericos, dos excapitans, dos herois de Glasgow. I perquè Rubi, que em sembla un gran entrenador i una bona persona, algun dia tornarà a l'Espanyol per fer alguna cosa important.

També vull el Girona a Primera per dues raons pràctiques: per complir la promesa als meus fills d'anar a un desplaçament de l'Espanyol la temporada que ve i per no quedar-nos sols jugant la Lliga Catalana quan d'aquí un parell de anys la competició nacional sigui la Lliga Catalana i l'equip "més català" se'n vagi a jugar a Espanya o a Anglaterra.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT