21/04/2014

Vint anys d’un èxit preciós que potser no es repetirà mai

2 min
El 7up Joventut, campió d’Europa 1994.

Els dos jugadors que el Fiatc Joventut ha fet debutar aquesta temporada, Alberto Abalde i Agustí Sans, no havien nascut quan la Penya es va convertir fa vint anys en campiona d’Europa. Aquestes dues noves joies del planter, en canvi, sí que saben el que significa convertir-se en campions europeus, ja que l’any passat van tenir un paper clau en la prometedora generació del 95 que es va coronar a Londres com el millor equip júnior del continent.

El mític títol aconseguit a Tel Aviv gràcies a un triple de Corny Thompson (conegut pels seus companys de vestidor com a Papi) celebra avui el vintè aniversari i ho fa amb el seu prestigi intacte. La Penya va eliminar el Reial Madrid d’Arvydas Sabonis, el Barça d’Epi i l’Olympiacos de Zarko Paspalj i Roy Tarpley sense que ningú li regalés res. És més, l’equip badaloní es va veure obligat a lluitar contra adversitats imprevistes, com ara que el cronometrador allargués de 4,8 a 12 segons l’última possessió grega. Més de 40.000 aficionats van celebrar una anomalia preciosa a la plaça Josep Tarradellas, i molts nens hi van anar amb una bandera verd-i-negra en una mà i una pilota a l’altra.

La gesta, que aleshores era molt difícil, és avui impossible. Si no canvien les regles de joc, l’èxit no es podrà repetir mai. Només amb el planter no es pot guanyar l’Eurolliga, una competició que té aspirants que multipliquen per 13 el pressupost del Fiatc Joventut. Uns lluiten amb pedres (3,3 milions d’euros) i altres amb míssils d’alta tecnologia (44 milions).

Els reptes actuals de la Penya, un club al qual cada vegada li costa més retenir els seus jugadors joves, són uns altres. Els problemes econòmics van posar en perill la viabilitat d’una entitat que ara busca eixugar el deute i tornar a la normalitat. L’economia ha canviat i també ho ha de fer el Joventut, que no té ni altaveus importants ni ajudes públiques, però que compta amb altres actius que alguns dels seus rivals no tenen, com un patrocinador assegurat per a tres temporades, un pavelló amb capacitat per a 12.500 aficionats, una afició fidel i un dels millor planters d’Europa.

La Penya és i serà sempre un club difícil, no té altre remei, però també és un club especial. És cert que, com es queixa el seu president, Jordi Villacampa, competeix en una lliga en què hi ha tres fiscalitats diferents, administracions que hi posen diners públics, caixes i clubs de futbol, però també ho és que manté una aroma d’autenticitat i tradició que resulta difícil de trobar.

stats