17/12/2016

Victimisme patològic

2 min

Estava convençut que els tretze millors anys de la història del Barça, en què s’ha mirat la resta d’equips des de l’Everest futbolístic, havien canviat la idiosincràsia del culer. Però comprovo amb decepció que no, que ni tan sols ha calgut que s’acabi el cicle triomfal de títols i espectacle perquè aflori de nou el victimisme patològic.

Es fa evident cada cop que Sergio Ramos fa un gol al temps afegit, cosa que últimament passa tot sovint. “Quina llet”, “Sempre igual” o “Allarguen els partits fins que marca el Madrid”. Precisament perquè ho ha fet més d’un cop, és obvi que el joc aeri i la intuïció en els instants decisius són virtuts del defensa blanc més que no pas sort. En el cas del gol que va marcar al Camp Nou, s’hi van ajuntar la poca traça del Barça per adormir el partit quan el tenia guanyat i una falta innecessària d’Arda. Em sembla massa simplista considerar que és només sort i em sembla molt més operativa la reflexió que davant d’un Madrid que no va gens sobrat el Barça guanyarà la Lliga amb relativa comoditat si s’endolla d’una vegada.

El victimisme també treu el nas cada cop que Cristiano Ronaldo guanya un guardó individual i, per tant, l’hi pren a Messi. A veure: no cal ser científic per adonar-se que el portuguès és un jugador descomunal però que l’argentí és el millor futbolista de la història perquè ningú no ha tingut la seva regularitat i incidència en el joc. No val la pena perdre el temps especulant amb manipulacions en les votacions i, encara menys, comparant-los. Que madridistes aparentment assenyats com Butragueño i Del Bosque afirmin que Cristiano ha sigut el jugador més influent de la seva història -més que Di Stéfano!-, ja ho diu tot de com hem perdut els papers amb la farsa dels premis individuals. Des del meu punt de vista, l’autèntic premi és tenir Messi al Barça -si pot ser uns quants anys més- i tant me fa si té cinc o deu Pilotes d’Or.

I l’enrabiada periòdica de la culerada s’esdevé quan hi ha sorteig de Champions. Només cal repassar els rivals europeus dels blancs en les últimes temporades per adonar-se que la fortuna els ha sigut extraordinàriament propícia en els bombos. ¿Però de veritat preferiríeu que el Barça s’enfrontés al Nàpols o al Wolfsburg que al PSG? Si l’objectiu únic és guanyar, potser sí; si es tracta de gaudir de la millor competició que ofereix el món del futbol, no ho tinc tan clar. I, sigui com sigui, fóra bo que els culers n’aprenguéssim de l’equip, ens féssim grans i deixéssim d’anar per la vida acomplexats.

stats