Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

Viatge al cor del futbol alemany

El govern del land alemany de Rin del Nord-Westfàlia va veure's sotmès a moltes pressions els mesos posteriors a l'elecció d'Alemanya com a seu del Mundial del 2006, ja que diverses ciutats i clubs de la regió creien que tenien el dret de ser seu de la gran cita. Totes somiaven una reestructuació de l'estadi i obtenir beneficis econòmics, però a la vegada es creien realment amb drets adquirits per la seva gran tradició futbolística. Al final, Rin del Nord-Westfalia va ser l'únic land amb tres seus: Colònia, Dortmund i Gelsenkirchen. Però ciutats com Mönchengladbach, Düsseldorf o Leverkusen es van sentir traïdes.

El Barça torna a la regió que exerceix de pulmó del futbol alemany. Rin del Nord-Westfàlia és una regió plena de conurbacions urbanes, de ciutats unides físicament però separades per l'amor als seus clubs de futbol. En pocs quilòmetres conviuen rivalitats viscerals, com les que hi ha entre el Borussia de Dortmund i el Schalke o el Colònia i el Bayer Leverkusen. Dins d'aquest land mantenen alta la seva bandera tres clubs que han jugat finals de Champions (Borussia de Dortmund, Bayer Leverkusen i Borussia Mönchengladbach) i d'altres que han arribat a finals de la Recopa o la UEFA (Schalke 04, Fortuna Düsseldorf i Colònia). Una varietat sorprenent per a una regió que el 2006 fins i tot va arribar a organitzar rutes turístiques en clau futbolística.

Jugar a Rin del Nord-Westfàlia no és res nou per al Barça. De fet, sis dels 17 rivals alemanys que s'ha topat el Barça en competicions europees són locals. Aquí, a Colònia, va guanyar el Barça de Kubala per 0-1 a la UEFA del 1980, només per veure com els alemanys s'imposaven a la tornada per un 0-4 que va costar el càrrec al tècnic hongarès. Aquell meravellós Colònia del porter Schumacher i Littbarski i Allofs no en va tenir prou, ja que va guanyar pocs mesos després el Gamper pel mateix resultat: 0-4. També aquí es va perdre 1-0 amb el Bayer Leverkusen amb gol del brasiler Tita durant aquella UEFA que els alemanys acabarien guanyant davant de l'Espanyol. I d'aquí també és aquell Fortuna de Düsseldorf derrotat a la famosa final de la Recopa de Basilea per 4-3 (ara el Fortuna juga a Segona) o el Bayer Uerdingen, superat en una eliminatòria de la UEFA en què l'estrella va ser Rojo. Els grans clubs de la regió, però, tenen seu a la conca del Ruhr, al nord: el Borussia de Dortmund, a qui el Barça va guanyar una Supercopa d'Europa, i el Schalke, eliminat pels blaugranes no fa gaire amb un gol de Bojan a Gelsenkirchen. Gelsenkirchen, la ciutat on Messi va fer el seu primer gol en un Mundial.

Terra de futbol, Rin del Nord-Westfalia no deixa de creuar-se al camí del Barça. Ple de clubs fundats majoritàriament per treballadors de fàbriques o miners fa més de 100 anys, aquest land viu del fort vincle afectiu entre la seva gent i els seus clubs, identificats amb els treballadors d'una terra d'acollida d'immigrants i de grans somnis futbolístics: 16 dels 51 clubs que han jugat a Primera són d'aquesta regió. Aquesta és la terra que més jugadors ha donat a la selecció alemanya i també on la federació turca té seus per captar fills d'immigrants i portar-los a la seva selecció, com els germans Altintop o Nuri Sahin.

Amb tres clubs entre els cinc primers classificats a la Bundesliga, aquesta regió no ha canviat. Ha canviat el Barça, que abans tenia por si tocava un rival alemany i ara, si de cas, té por de si mateix, ja que és un club que encara amaga un fort sentiment autodestructiu quan les coses no van bé. El Barça abans era un símbol català i ara també és universal. És a dir, ha evolucionat, a diferència dels clubs d'aquesta regió, que només representen una ciutat i la seva tradició treballadora.

A Rin del Nord-Westfàlia hi ha una cultura futbolística totalment diferent, en molts aspectes millor i en d'altres pitjor, basada en el lligam local i no en els resultats o la projecció portes enfora. Ho saben prou bé els aficionats de Leverkusen, que recorden que el club el van crear els treballadors de la fàbrica Bayer, i no pas la multinacional. Ells no són una inversió. Són una tradició.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT