BARCELONASi t'agraden molt les olives i ets jugador d'handbol, que no t'entreni mai Valero Rivera. Ara, si vols guanyar títols, posa't sota les seves ordres i menja't les olives en la intimitat. A Valero no li agraden gens les olives, i prohibeix als seus jugadors que en mengin davant seu. És una mania superior a ell, una de moltes altres, una anècdota, si es vol, que el fa ser un tècnic especial. Exigeix tant als jugadors que entrena que o bé els treu el màxim suc i els fa uns guanyadors invencibles o bé els posa dels nervis fins que es cansen d'ell i pleguen.
La seva carrera com a entrenador està plena d'èxits, però també d'alguns cadàvers esportius. Mateo Garralda i Enric Masip -a qui va prendre la capitania- van tenir enganxades fortes amb ell al Barça, on ho va guanyar tot amb el dream team. I a la selecció va topar amb Juanín García, que s'ha quedat sense Mundial, i amb Alberto Entrerríos, a qui va deixar fora dels Jocs, tot i que diumenge va reconèixer públicament que s'havia equivocat. Potser per tot això hi ha molta gent que li té moltes ganes.
"Si em xiulen, marxo"
Quan Valero Rivera va tocar sostre amb la secció d'handbol del Barça, Joan Laporta el va ascendir a director general de totes les seccions. I, com en tot el que fa, hi va posar els cinc sentits. A molta gent no li va agradar que trepitgés el seu terreny, com al tècnic del bàsquet, Pesic, un altre personatge tan o més maniàtic que ell. La tensió va pujar de to, i el públic del Palau Blaugrana, que l'adorava, se li va començar a girar en contra. Valero no va entendre-ho, i va desafiar-lo: "Si el Palau em xiula, marxo". Òbviament el Palau el va xiular, i ell, home de paraula fins al límit, va deixar el Barça el 2004, després de 33 anys al club, per la porta falsa immerescudament.
Abans d'agafar la selecció espanyola, el 2009, Rivera va crear una empresa de representació de jugadors d'handbol que ara li ha dut molts maldecaps. En quatre anys de seleccionador havia acumulat massa fracassos, com en el debut al Mundial de Croàcia del 2009 (13è), i els ganivets del crítics s'anaven esmolant. Després de la patacada dels Jocs de Londres, sabia que al Mundial a casa se la jugava. Tot i això, no va fer cap concessió als seus detractors: va deixar fora una vaca sagrada com Juanín i va convocar el seu fill, que està triomfant al Nantes. A la convocatòria final, a més, s'hi va endur vuit jugadors que representa ell. La pluja de crítiques li va fer mal, per això se li van negar els ulls a la roda de premsa, i no es va oblidar de cobrar-se algunes factures. Valero no sap mossegar-se la llengua. També va insinuar que deixarà la selecció, però ell va afirmar quan va marxar del Barça que no tornaria a entrenar cap altre club. És un home de paraula. De moment, el que s'ha demostrat a ell, i a molts dels seus enemics, és que també sap guanyar un títol fora del Palau Blaugrana.
Ironies del destí
El destí de vegades és cruel, i just el mateix dia que Valero va tocar el cel amb el títol de campió del món d'handbol, el Barça va destituir el seu antagonista, Enric Masip, com a secretari tècnic de la secció. El destí té molt sentit de l'humor.
