Publicitat
Publicitat

LLIGA DE CAMPIONS

Ui, quan ho sàpiguen els periodistes d'Osca

Avui sí. Després de suportar un munt de partidets intranscendents, futbolísticament parlant, però que cal guanyar per ser on som, això avui comença a anar de veres. Una lliga de 20 equips és més eterna que absurda i més avorrida que poc interessant. Quan l'avantatge sobre el tercer classificat és de 20 punts i de 33 sobre el 5è, no hase falta desirt nada más .

Som al març i tot just avui viurem el tercer partit amb tall de veritat de la temporada, després del que vam jugar contra les forces del mal i l'anada contra l'Arsenal. I aquest és el que ha de permetre'ns jugar-ne encara 5 més fins a aixecar la Champions, que és aquell moment en què intenten ofegar els jugadors sota la tan tradicional com ridícula pluja de paperets de colors.

Records del passat

Per celebrar-ho (que avui sí que hi ha partit, no que ens ofeguin jugadors), donem la benvinguda al format mediàtic d'entreteniment que ara mateix arrasa: la roda de premsa d'entrenador de futbol. Durant anys hem patit misters (entrenadors en argot mooolt futboler) vestits amb xandalls de basar xinès combinats amb mitjons negres i sabates de reixeta que feien cara de venir d'una tasca de cruspir-se unes braves amb allioli i uns xoricets picants. Durant anys el nivell de les preguntes era "Sortireu a guanyar?" i el nivell de les respostes era "No hi ha enemic petit".

Ara no. Maguregui, Luis Cid Carriega, David Vidal o José Antonio Naya són un record en forma de cromo groguenc. Ara els entrenadors ofereixen espectacle, sigui la versió intel·ligent amb tocs de fina ironia de Pep Guardiola, sigui la versió "Senyoreta, senyoreta, els nens de la classe dels grans m'han pegat" de l'home que va començar de traductor i ha acabat amb un complex d'inferioritat motiu d'un congrés mèdic. Guaiti si la cosa dóna de si, que diverses cadenes de ràdio i de TV ofereixen en directe aquestes compareixences. El dia que Tele 5 s'adoni del potencial d'aquest format, que tremoli Gran Hermano ( Operación Triunfo em temo que ja no cal).

Per tant, era necessari anar a observar el circ des de la pista (digui-n'hi anar a la roda de premsa). El primer d'aparèixer a la zona de xerrera va ser Sergi Busquets. Va dir més o menys el que tothom esperava que digués i va donar pas a una espera de 25 minuts de qui era la gran estrella de la cosa, el guru, l'home que ha canviat tant l'ADN blaugrana que ara considerem un daltabaix terrible perdre 2-1 a la Champions i fora de casa. Faig temps comptant periodistes. Potser n'hi ha 150. I amb ells (i amb elles) unes 25 càmeres de TV i uns 30 fotògrafs (per cert, durant la roda de premsa de Pep Guardiola, els fotògrafs no poden ser a la sala de premsa, però durant la de l'entrenador de l'Arsenal, sí). La primera fila de cadires l'ocupen periodistes anglesos i en un moment donat se'ls acosta Graham Turner (els més joves poden preguntar a pares i avis qui és aquest senyor).

En Pep fa cara de "quina mandra", fruit del concepte tan seu de "Mirin, jo aquí hi sóc per treballar i tanta expectació em produeix badallera". Els periodistes el punxen amb la famosa cançó d'Arsène Wenger titulada "Em passo una setmana dient que se m'ha lesionat fins i tot la portera i al final juguen tots" i en Pep usa la ironia referint-se a un que al final sí que s'ha quedat a Londres: "Bé, no descarto que acabi venint perquè hi ha vols privats".

La pregunta inevitable

Inevitablement surt la pregunta sobre la seva salut. La resposta "Estic millor" va acompanyada de la famosa cara "deixem-ho estar perquè ni m'agrada parlar de mi, ni aquest és avui el tema". Acaba la compareixença i toca anar a veure una estoneta d'entrenament blaugrana. Mentre observava allò que en diuen rondos no vaig poder evitar pensar en la reacció que haurien tingut els periodistes presents al famós Osca-Girona si haguessin assistit a aquesta roda de premsa, on s'havia alternat català, castellà i anglès. Haurien trucat als mercenaris de Gaddafi? Van tornar-me a la realitat les queixes dels periodistes de TV queixosos que Guardiola no sortís al camp fins després dels 15 minuts d'entrenament oberts a la premsa.

Novament a la sala de premsa, observo com els fotògrafs s'abraonen cap a la taula de xerrera. Objectiu? Wenger? Sí, però sobretot, Cesc Fàbregas. Curiosament a Cesc n'hi diuen Cesc tant Arsène Wenger com tots els periodistes anglesos i francesos presents (Wenger és francès). Ni Cec, ni Chec, ni Cech, ni la resta de possibles variants sortides del planeta Osca (concepte ideològic). Metàfora de la cosa: a Europa es veuen partits més interessants que a Osca.