Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

Trenta ulls per a una història

¿La persona que apareix al costat de l'encapçalament d'aquest text sóc jo? Sens dubte, no. És una representació fotogràfica de mi, però no és la meva persona. Quan seguim un partit per televisió, de la mateixa forma, hi intervenen molts intermediaris. La lent de les càmeres permet oferir una imatge majestuosa d'un estadi colossal ple com un ou. Els replays amb la càmera superlenta reprodueixen els moviments d'una manera imperceptible a simple vista. I l'espectador, al sofà, pot filtrar les imatges segons la seva filiació esportiva. Entremig, però, hi ha algú que interpreta com s'està desenvolupant el partit i tria les imatges que constitueixen el relat televisiu del duel: el realitzador. El director de cinema del futbol.

En l'enfocament previ a un partit, el realitzador també té una tasca periodística. Busca antecedents, s'informa sobre la situació de jugadors i clubs i calcula les reaccions que pot suscitar el que ocorri, dins i fora del camp. Es dóna el fet que l'estil més asèptic d'alemanys i anglesos, centrat (amb encert) en els detalls tècnics i tàctics del joc, no incloïa les imatges de tècnics, directius o jugadors a la llotja que aquí, on se segueix el rítmic model francès, fa dècades que es mostren. Això no implica un discurs prefixat: l'anàlisi prèvia és la base, i el realitzador està sempre despert per llegir el que va passant a l'estadi.

La documentació i la preparació prèvies d'un realitzador, però, no poden anar enfocades a una audiència local, com pot correspondre més al comentarista. Les imatges d'un partit important viatgen a tot el món; per tant, els realitzadors han de dibuixar, seguint les pautes marcades pels organitzadors de les competicions i amb una neutralitat màxima, un relat comprensible per a una audiència global. El realitzador és, forçosament, subjectiu, però, al mateix temps, és imparcial; no ser-ho seria enganyar l'espectador. Molts canals opten, de fet, per oferir una realització personalitzada que combinen amb el senyal internacional. Un senyal que, en funció del partit, pot comptar amb més de trenta càmeres. Per seguir el joc en directe, però, no se'n solen utilitzar més d'una dotzena. La resta són per a les repeticions i per no perdre's detall de l'acció, per cobrir tots els angles, a diferència dels desplegaments més modestos, en què pot haver-hi angles cecs. Això sí: un replay no es pot llançar mai amb l'esfèrica en joc per evitar perdre's accions claus; i cal ser molt més precís amb la ubicació estratègica de les càmeres que generós amb el nombre d'efectius, ja que una mala gestió dels càmeres pot derivar en una borratxera de plans gratuïts que confongui el televident.

De les innovacions que s'han aplicat a les retransmissions, són molt valorades les càmeres superlentes. Les primeres enregistraven imatges tres vegades més ràpid (75 fotogrames per segon) que les convencionals. Les actuals high speed cameras enregistren centenars de fotogrames per segon i han perfeccionat la qualitat. En canvi, genera més discrepàncies la spidercam , la càmera suspesa per cables que sobrevola el camp. Ofereix una perspectiva inèdita però alguns realitzadors opinen que, punxada en directe, despista un espectador habituat al seguiment des d'un punt fix, el de la càmera master a tribuna, una posició amb tanta exigència, o més, que d'altres. Per tant, és una innovació costosa destinada sovint a les repeticions, però ni tan sols en això hi ha unanimitat.

Veiem sovint el futbol a través dels ulls d'algú altre, i ens hi hem acostumat. Inconscientment, des de la nostra localitat i després que la pilota s'endinsi a la xarxa, aixequem el cap esperant que el videomarcador de l'estadi ens ofereixi la repetició.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF