Publicitat
Publicitat

LA VOLTETA MÀGICA

Teoria de la Corona d'Aragó

Acada Lliga hi ha algun partit com el d'ahir a la nit, en què no hi ha marge per a cap floritura. Sol arribar quan els punts són més necessaris i els equips es troben en una situació desesperada. Un partit antipàtic però crucial. Cal guanyar com sigui, pujar a l'autocar i tornar cap a casa: és el que va fer el Barça després de maquillar amb els gols tardans una nit que al principi tenia aires tràgics però que va acabar deixant un gust pròxim a l'eufòria. El Madrid torna a dormir a tres punts i el Barça ja ha decidit que no vol perdre aquesta Lliga i que qui la vulgui guanyar l'haurà de suar fins al final.

Ja va quedar clar als primers minuts que el Saragossa vendria cara la seva pell. Una vegada més, l'estat lamentable del terreny de joc condicionava el partit: jugar en un camp de patates s'ha convertit en la millor tàctica de molts equips per minimitzar el domini blaugrana. Conscient que més que un partit seria una batalla, Guardiola va jugar d'entrada sense Xavi, Iniesta i Busquets, segurament perquè ja fa moltes setmanes que ha decidit amb bon criteri que la temporada de veritat, i qui sap si més coses, es juga a la Champions.

La Lliga es disputarà fins al final, però sembla clar que l'equip de gala el veurem només a Europa. El partit va ser antipàtic i perillós, però n'hi va haver prou amb les aparicions genials de Messi en el moment precís per posar les coses al seu lloc. Quan el partit es va obrir massa a la segona part, n'hi va haver prou amb un senzill canvi de Busquets per Keita per reordenar la circulació de pilota i matar definitivament el partit.

Perquè potser el més remarcable d'ahir no va ser el que va passar en el terreny de joc, sinó l'actitud del públic, que des del primer minut va decidir xiular l'àrbitre i el rival com si fos l'últim partit de la seva vida.

Es discutien totes les decisions i es cridava a tots els jugadors del Barça, en una demostració de rebuig només comparable a la que es viu a Mestalla. Algun dia s'hauria d'analitzar per què els dos camps més hostils per al Barça són precisament València i Saragossa, just allà on hi hauria de trobar més afinitats, encara que fos per raons lingüístiques. Qui havia de dir que a l'antiga Corona d'Aragó és on seria més evident el rebuig al Barça.

Veure la Romareda dempeus proferint els clàssics i simpàtics càntics contra els catalans serveix per corroborar que el futbol és sobretot política i serveix per copsar uns determinats i inquietants estats d'ànim. Si Jaume I aixequés el cap...

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT