Publicitat
Publicitat

SUPERCOPA

Messi decideix una final sense pausa en què el Barça posa el futbol davant un Madrid agressiu que va fer patir el Camp Nou

La Supercopa més valuosa de la història

En una calorosa matinada d'agost, el Barça de Guardiola i el Madrid de Mourinho van escriure un nou episodi d'una rivalitat que va pel camí de ser recordada com una gran gesta èpica. Després de 90 minuts de pur futbol, d'intercanvi de cops entre dos equips que competeixen en ambició i difereixen en estil, el Barça va alçar-se de nou amb un títol, una Supercopa suada que li recorda al Madrid qui viu encara a l'Olimp i qui és al purgatori meditant sobre com sortint-ne.

El Madrid va marxar de nou frustrat, amb Mourinho queixant-se dels àrbitres a la banda, Cristiano fent ganyotes i Pepe esdevenint un ogre amb el seu joc de braços. Va marxar molt enfadat, ja que Messi va fer riure el Barça el darrer gairebé a la 1 de la matinada.

Físicament, el Madrid encara és un bloc més poderós que el Barça, però ni així ha aconseguit derrotar un equip meravellós pel seu futbol i per la seva fe. El Barça, posant cor on no arribaven les cames, va saber aguantar el duel sense deixar de ser fidel al seu estil. Des de la neutralitat, el matx va ser deliciós. Des de la parcialitat, un fart de patir. Perquè el Madrid ha fet un pas endavant pressionant més a dalt. Una millora que encara no els serveix per aturar l'etern toc d'un Barça sobrat de talent. Un equip de jugadors menuts i elegants contra un bloc musculós i agressiu. Uns s'escapoleixen de tu i et fan córrer. Els altres volen passar-te per sobre. Qüestió d'estils.

Guardiola va seguir el full de ruta que va funcionar l'última temporada en la Supercopa davant del Sevilla. A l'anada molts canvis, a la tornada l'onze de gala. Aquell de Wembley, per tenir la pilota i donar-li velocitat. Per superar la pressió blanca amb l'elegància del toc. Mourinho, per la seva banda, només va fer un canvi respecte al partit d'anada. Coentrão, que està destinat a ser un comodí del tècnic de Setúbal, va entrar al lateral esquerre en lloc de Marcelo per tapar Pedro.

Els blancs, envalentits després del partit d'anada, van sortir a mossegar turmells els primers cinc minuts. Amb la línia de pressió a la frontal de l'àrea blaugrana, corrent com esperitats per tapar línies de passada i no deixar temps per pensar, van robar dues o tres pilotes a prop de Valdés i van aconseguir treure'n un xut de Cristiano i un còrner. El Barça, però, no es va deixar espantar, i va posar en marxa la seva rutina encisadora. Toc, moviments corals. A diferència de l'anada, la pilota era tota per als homes de Guardiola. Però els blancs aconseguien que es jugués sempre al camp del Barça, cosa que feia de Casillas un espectador i convertia el partit en un exercici de funambulisme per al Barça: un continu caminar elegant sobre la corda admirat per tothom, però amb el risc de fer-te mal si caus, ja que una pèrdua de pilota a prop de la teva porteria és tot un perill. Ara bé, la pressió blanca tenia un gran problema: si el Barça superava la primera línia de pressió, el deixava descobert. Com a l'anada, el Barça va marcar a la primera ocasió. Messi va controlar, va escapar-se de tres jugadors i va fer una assistència meravellosa a l'esquena de Pepe, on va entrar Iniesta per batre Casillas amb una cullereta deliciosa.

El Madrid no va notar gaire el cop perquè ràpidament va empatar després d'un córner mal defensat pel Barça, en què Cristiano va posar la punta de la bota just per empatar. Un gol que va donar energies extres als blancs, que van gaudir de dues ocasions clares per marcar, amb un xut de Ronaldo al travesser i un altre de Benzema. En les dues jugades Valdés va estar estel·lar. Un Valdés que va estar ben escoltat per un Alves fantàstic tapant Cristiano i un Mascherano imperial de central. El partit no tenia pausa, cosa impròpia d'aquestes èpoques de l'any. Però de mica en mica la ment dels jugadors havia tornat a la temporada anterior, amb el Madrid pressionant Fernández Borbalán, protestant-ho tot. Les queixes blanques van anar in crescendo , especialment després de veure's de nou per darrere del marcador. Just abans del descans, el Barça va tornar el cop marcant després d'un rebuig a un córner. La pilota va caure als peus de Piqué, i aquest es va inventar una assistència d'esperó espectacular per a Messi: 2 a 1.

Si la primera part va ser intensa, la segona va ser-ho encara més, tot i que va desaparèixer una mica el futbol. De fet, el partit va acabar amb una baralla just davant de les banquetes, en què Mourinho va acabar posant el dit a l'ull de Tito Vilanova i l'àrbitre va expulsar tres jugadors. Va ser el trist final a 45 minuts que seran recordats molt de temps, un nou capítol d'aquella sèrie que va acabar una temporada al maig i ara en comença una altra. Un trist final que es podia intuir quan Pepe feia faltes, donava cops a la cara de Piqué, o quan Marcelo s'encarava amb Messi. Perquè el Barça persistia amb la pilota, i el Madrid, a mesura que perdia força, apel·lava a una agressivitat extrema que li va permetre marcar l'empat a 10 minuts del final de nou en una jugada confusa dins de l'àrea, com havia passat amb el primer gol.

El gol era un cop molt dur per al Barça, ja que tocava anar a la pròrroga. Guardiola ja tenia llavors previst donar entrada a Cesc, i va mantenir l'aposta. I el d'Arenys, molt actiu, va tastar el seu primer moment de màgia al Camp Nou quan el Barça, incansable mentalment, va trobar forces per fer el 3 a 2 definitiu amb una centrada d'Adriano, i un gol, no cal dir-ho, de Messi. La festa blaugrana començava. Però just quan els jugadors locals encara feien festa, Mourinho ja preparava el terreny per al pròxim duel a la sala de premsa. La història no s'ha acabat. Una història, de moment, tota blaugrana.