Misc 21/04/2017

Símbols dins i fora del camp

Sergio Ramos i Piqué s’encarreguen de liderar la defensa dels seus equips però també d’engrescar els aficionats amb les seves declaracions

i
Toni Padilla
4 min
Gerard Piqué aplaudint els aficionats.

BarcelonaL’11 de febrer del 2009 Sergio Ramos entrava a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, on va anar saludant tots els treballadors, que coneixia prou bé dels seus anys com a jugador de l’equip andalús. Amb els seus tatuatges i una rialla va anar donant la mà fins que va passar per davant d’un racó on, durant dècades, els treballadors i jugadors del Sevilla han anat construint un petit temple ple d’imatges religioses. Ramos, un home religiós, va fer-se el senyal de la creu especialment mirant la imatge del Cristo de la Sed i la Virgen de la Consolación, imatges molt respectades a Sevilla perquè són les de la germandat que cada Setmana Santa passa per l’estadi. I darrere venia Gerard Piqué, escoltant música, tancat en el seu món en un estadi on coneixia poca gent i on es disposava a debutar amb la selecció espanyola absoluta.

Aquell 11 de febrer del 2009 Espanya va derrotar per 2-0 Anglaterra en aquell amistós en què, per primer cop, Sergio Ramos, que va jugar de lateral, i Piqué, central, van passar a ser companys d’equip. Fins llavors els seus camins no sempre s’havien creuat, ja que Ramos va debutar molt més jove a l’absoluta i Piqué havia provat sort al Manchester United. Però de mica en mica el seleccionador, Vicente del Bosque, va anar traient profit de l’esperit competitiu de dos jugadors que han acabat convertits en símbols del madridisme i el barcelonisme, malgrat tenir poc en comú, més enllà de ser futbolistes i defensar. “Sí, són dos jugadors diferents, però a la vegada hi ha alguna cosa en comú. Cap dels dos vol perdre mai, tots dos creuen molt en si mateixos i són molt segurs. I els agrada la gresca, però en altres coses són jugadors oposats”, diu Joan Capdevila, que va ser lateral en el partit del 2009. “Tots dos són de la conya, els agrada fer broma, i a tots dos els agrada la guerra quan toca. Però sense voler utilitzar tòpics... Un és de Barcelona i l’altre sevillà. I encaixen als tòpics: en podríem fer un film”, afegeix l’exjugador de Tàrrega.

Des del 2009 Ramos i Piqué han guanyat un Mundial i una Eurocopa. A més, l’andalús ha acabat per arribar a ser capità del Reial Madrid. Piqué, en canvi, no ha arribat a ser-ho al Barça, però amb les seves declaracions s’ha acabat convertit en el portaveu del barcelonisme més combatiu. “No et puc negar que ens agrada el morbo, ens agrada tirar-nos pedretes de tant en tant, però no hi ha mala llet, es fa amb esportivitat, són coses que passen amb el Barça i el Madrid”, deia aquest mateix any Sergio Ramos. Però la relació entre ells dos no ha sigut sempre fàcil. Si ara fa uns anys els duels mediàtics els van protagonitzar José Mourinho i Pep Guardiola, ara els toca als dos defenses centrals, amb un creuament de declaracions que han anat a més els últims mesos, especialment des que Piqué va afirmar que no li agrada el Madrid pels valors que simbolitza i les relacions de poder de Florentino Pérez a la llotja. “Jo no vull entrar a valorar les declaracions d’un o d’un altre, ja que segurament Piqué en fa un gra massa, però als aficionats els agrada tenir un jugador que et defensa. Que defensa el teu club. I als jugadors també ens agrada tenir companys valents que no s’amaguen. Ara bé, una cosa és defensar i l’altre és crear incendis”, diu Fernando Morientes, exdavanter del Madrid.

Enfadats pel català

Des de dins de la selecció espanyola s’admet que en alguns moments la relació entre Piqué i Ramos no ha sigut bona. “Ara és el millor moment: vam estar parlant molt a l’habitació de l’Iker”, va dir Piqué el 2015, quan el català va ser atacat per la premsa madrilenya per la seva vinculació amb el catalanisme i Ramos el va defensar. Aquell dia, en una concentració, Piqué va xerrar amb el sevillà a l’habitació d’Iker Casillas, el porter, que amb Xavi Hernández va fer molt per intentar evitar que la rivalitat entre els dos centrals acabés generant problemes a la selecció. “És molt senzill, Piqué i Ramos són gent d’esport. Defensen els seus a mort. Per això Ramos pot defensar Piqué amb la selecció i després criticar-lo si ell ataca el Madrid”, diu Marcos Senna, que va jugar el partit de Sevilla del 2009 i ara treballa al Vila-real.

La relació entre els dos, però, va canviar un dia del 2010, quan en una roda de premsa de la selecció espanyola Piqué va respondre en català a una pregunta. “En andalús, també pots contestar en andalús”, va dir de manera tallant Ramos, que compartia taula amb Piqué, visiblement molest. El central català no va dir res, però anys més tard va admetre que aquell dia va quedar-se en “estat de xoc”: “No hi vaig donar més importància, ell considerava que a la selecció només es podia parlar espanyol. Era la seva opinió”, diria Piqué. Ramos va intentar rectificar poc després, aquell any 2010, dient: “No tinc res contra els catalans, feia broma”, però va ser la primera enganxada entre dos jugadors que de mica en mica anaven ocupant un espai més central als seus clubs. I just en una època en què dos tècnics, Mourinho i Guardiola, van fer dels clàssics uns partits especials. “Després del Mundial del 2010, més o menys, quan Mourinho arriba al Madrid, els clàssics es van escalfar tant que la rivalitat va arribar a la selecció, on va costar mantenir la calma”, diuen des de dins de la Federació. Ramos i Piqué van quedar en primera línia d’aquesta guerra i a poc a poc el català va erigir-se en el gran portaveu, especialment des que va marxar Guardiola. “M’agrada remarcar aquestes diferències, aquesta rivalitat, dins de l’esportivitat”, ha arribat a admetre Piqué, que va viure el pitjor moment de relació amb Ramos quan va definir Arbeloa, company de Ramos al Madrid, com “un cono-cido ”, posant un guió per fer broma amb la figura d’un con.

“Dos galls no conviuen en un galliner, sempre es diu”, bromeja Marcos Senna. I un, de Camas, al costat de Sevilla, i l’altre, de la Bonanova, defensen el seu corral al camp i a fora.

stats