Publicitat
Publicitat

VALLPARADÍS

Sílvia Domínguez o com no rendir-se mai

Avui fa 20 anys, el 25 de març del 1993, que el Dorna Godella va guanyar la seva segona Copa d'Europa consecutiva. L'equip valencià va superar el SFT Como italià a la final, que es va jugar a Llíria. El triomf va anar acompanyat de moltes promeses, com ara la construcció d'un nou pavelló i més implicació de les institucions per consolidar el bàsquet femení entre els aficionats.

La realitat, però, va ser molt diferent. Formalment, el club va trigar pocs anys a desaparèixer, i el Ros Casares València en va heretar els drets. Durant més d'una dècada la nova entitat va acumular més èxits esportius que cap altra i, a poc a poc, va anar consolidant-se entre els aficionats i va aconseguir reunir gairebé 8.000 aficionats en partits puntuals. L'alcaldessa de València, Rita Barberá, va fer bandera dels seus triomfs. "Vosaltres sí que no em falleu mai", presumia l'alcaldessa de València, que l'any passat va celebrar amb un ball el títol a l'Eurolliga.

Setmanes més tard, cansat dels incompliments contractuals d'institucions i televisions públiques, el club va anunciar que renunciava a tenir un equip a l'elit, i posava punt final a una etapa brillant del bàsquet femení. La situació de la resta d'equips també era complicada i la majoria de les millors jugadores van decidir emigrar per mantenir la seva condició de professionals. Moltes de les esportistes que es van quedar a la Lliga femenina s'han vist obligades a compaginar els entrenaments amb altres feines i la competició ha iniciat un camí amateur de difícil retorn.

Una de les jugadores que van emigrar és la catalana Sílvia Domínguez, que va fer les maletes a Ekaterinburg, una remota ciutat russa situada a la part oriental dels Urals. La base va guanyar ahir la seva tercera Eurolliga consecutiva en superar el Fenerbahçe turc a la final. Els tres trofeus tenen més mèrit encara si es té en compte que la jugadora els ha aconseguit amb tres equips diferents i que en tots tres ella ha sigut l'encarregada d'organitzar el joc.

Quan la base es va assabentar de la desaparició del Ciudad Ros Casares, equip amb el qual tenia un any més de contracte, va passar un parell de dies en estat de xoc. Passat aquest temps, la jugadora va recuperar el seu optimisme habitual i es va posar a buscar un equip competitiu amb el qual defensar la seva corona a l'Eurolliga. El temps li ha donat la raó, com a gairebé totes les persones valentes que intenten aixecar-se després de rebre un cop.