Sergi Darder: “És més fàcil rendir quan ets a casa i estàs content”

Sant Adrià Del BesòsLa de Sergi Darder (Artà, 1993) ha sigut una de les incorporacions més il·lusionants de l’estiu a l’Espanyol. Ha tornat al club que va haver de deixar a contracor el 2013, i ho ha fet per ser un líder al mig del camp. Va deixar Lió per recuperar la confiança perduda. Avui complirà el somni de debutar a Primera a l’Espanyol i ho farà al Camp Nou.

Com va el seu retorn?

Molt bé. Quan vas a un lloc on parles l’idioma, després d’una experiència a França, on a l’inici no podia parlar amb ningú, tot és més fàcil.

En quin estat físic i anímic es troba?

Físicament sempre he estat bé. He fet una bona pretemporada, jugant els tres primers partits de la lliga francesa, així que físicament estic preparat. En unes sis o set setmanes tots estarem millor. Pel que fa a la confiança, és un dels motius pels quals he tornat aquí, per recuperar-la. A Lió la vaig perdre, i de moment l’estic recuperant. Estic tranquil, perquè l’adaptació és fàcil i amb els partits l’aniré guanyant.

Com encaixa a l’estil de joc vertical i de transicions ràpides de l’Espanyol?

Tots els equips necessiten jugadors diferents. És veritat que alguns juguen més a futbol i altres menys. Si l’Espanyol es fixa en un jugador de les meves característiques és perquè pensa que el necessita. Al Màlaga també jugàvem replegats per sortir al contraatac, però això no vol dir que en alguns partits concrets a casa puguem tenir més la pilota i retenir-la. M’he d’adaptar al joc, però gràcies a l’etapa a França he après que a part de tenir la pilota també és important la feina defensiva.

Un dels punts febles de l’equip és que en alguns partits no té prou la pilota. Se sent l’encarregat de capgirar-ho?

No es basa en un jugador, sinó en un sistema d’entrenador o de club. Per molt que jo guardi la pilota, si l’equip no està treballat és molt difícil retenir-la. Jo he d’adaptar-me al sistema que vulgui el míster. Evidentment, dins de les meves virtuts hi ha la de guardar-la, però també em sento còmode movent-la en llarg als atacants perquè corrin i generin superioritats. Ens adaptarem tots entre tots, i ells a mi.

Fins a quin punt el va formar, passar pel futbol base de l’Espanyol?

Em va fer com a persona. Tenia 13 anys quan vaig arribar. Des d’aleshores i fins als 18 era un adolescent que aprenia de totes les coses. Estava a Barcelona amb l’Espanyol, un club amb el qual he estat tota la meva adolescència, i això feia que sentís l’Espanyol des de dins, per més que jo fos de Mallorca. Em va ajudar a créixer. Com a jugador, al poble no aprens tant com quan ets aquí, on cada any millores. L’Espanyol va marcar la meva formació.

Què va sentir quan li van tancar les portes del primer equip?

Són moments difícils. És com si et tiressin el somni a les escombraries. Vens aquí per jugar a Primera amb l’Espanyol, però som 100 o 200 que lluitem per aconseguir-ho i només dos, tres o quatre els que hi arriben. Tots sabem com de difícil és arribar a Primera, però quan em van dir que no confiaven en mi al primer equip tenia dues opcions. Una, aturar-me i dir: fins aquí he arribat. L’altra, com que tenia moltes ganes d’arribar a Primera, que era el meu somni, seguir endavant. Josep Manel Casanova em va portar a Màlaga perquè seguia confiant en mi més que ningú. Casanova em va donar aquesta possibilitat. Em va pintar un projecte molt bo. D’ell me’n refiava més que de ningú, tot el que em deia m’ho creia. Vaig anar a Màlaga perquè hi era ell. Vaig tenir força per anar-hi perquè volia aconseguir el meu somni fos com fos, i gràcies a això ho vaig aconseguir.

Com va ser l’encaix en un futbol més físic com el francès?

Va ser difícil. Tot té un temps d’adaptació. Entrenador, país nou, cultura diferent... Els primers mesos van ser molt durs, perquè no havia fet pretemporada i no estava del tot bé per competir al primer nivell. Havia d’aprendre l’idioma, saber què volia l’entrenador de mi, estar bé físicament. Els últims mesos de temporada van ser espectaculars, vaig jugar molts partits i l’equip va créixer.

Per la reacció de molts aficionats del Màlaga i del Lió en el moment de les teves sortides, ha quedat palès que va ser força estimat a tots dos clubs. Li va saber com es va prendre part de l’afició la seva sortida?

Van ser sortides diferents. Em va saber greu com vaig sortir de Màlaga. Hi van haver moltes mentides i molts interessos, es van dir moltes coses que no eren veritat, però bé, sabem que els futbolistes estem exposats a moltes coses. Mai me n’he amagat: vaig marxar de Màlaga perquè volia. Vaig forçar la sortida per millorar, però no perquè no estigués bé al Màlaga. Tots els futbolistes, en una carrera de deu o quinze anys, volem fer el màxim possible en el temps que tenim. Amb 21 anys em va sortir la possibilitat de jugar a un equip de Champions com el Lió. Jo puc entendre que a Màlaga diguin que em van donar l’oportunitat de debutar a Primera, tenen tota la raó, i els dec moltíssim, pràcticament tot. A partir d’aquí, això no treu que els jugadors volem progressar. Sé que l’afició no va acabar d’entendre la meva sortida. Vaig demanar perdó i ho sentia de veritat. Estava molt bé a Màlaga, però era una decisió per millorar, esportivament, per jugar Champions i potser anar a la selecció, i també econòmicament. Vaig fer tot el possible per anar a Lió per millorar. La segona sortida va ser diferent. La meva família i jo estàvem molt bé a Lió, molt contents, però quan el cap no marxa, quan no et sents còmode amb tu mateix, per molt que vaig començar jugant de titular… creus que és el moment de marxar. El Lió em va entendre i em va ajudar. Necessitava jugar, recuperar confiança, fer el meu joc com feia a Màlaga. Agraeixo a l’afició, comprenc que no entenguin per què marxo, però al futbol és difícil d’entendre tot el que passa.

Li fa la sensació que a vegades l’afició i els mitjans no tenen prou en compte els sentiments d’un jugador a l’hora d’avaluar el rendiment?

L’afició sent els colors d’un equip. Els jugadors, quan estem bé en un lloc, contents, i sentim els colors, ho sentim tot, igual que un aficionat. Per un aficionat, el club és seu, el tracta com a seu, com si cada aficionat en fos el propietari. Jo faria totalment el mateix. Però dins del futbol, cal entendre que és una professió, com si ets qualsevol altre tipus d’esportista, periodista o el que sigui. Al final, és un treball que si estàs a gust intentes no canviar-te de lloc, però qualsevol persona, quan li ofereixen un lloc de feina on li paguen tres cops més per estar en un lloc més important, si li ofereixen una millora, tothom canviaria. Evidentment, no tothom ho pot entendre, perquè quan tens un sentiment fort cap a un club no entens que un jugador marxi si hi està bé. Però tothom vol millorar, i més els futbolistes, que tenim una carrera de deu o quinze anys. S’entén el sentiment de l’aficionat quan insulten a jugadors que marxen per diners, però crec que si es posessin a la nostra pell farien el mateix.

Quins condicionants reunia l’Espanyol per tornar ara?

Ho vaig parlar amb els meus agents a l’inici de l’estiu. Jo a Lió hi estava bé, per anar a un altre equip a tenir competència, on hi hagués jugadors millors i seria un complement… jo el que volia era jugar, recuperar la confiança, sentir-me important, el que necessitava era això. Cap club t’assegura jugar tots els partits, evidentment, però on creia que podia tenir una millor adaptació, per jugar prop de casa, perquè estic prop de Mallorca, la meva nòvia, que és catalana, i la meva família, poden venir. On jo creia que era més fàcil recuperar la confiança era a l’Espanyol. Jo volia tornar a Espanya, vam tancar moltes portes a l’estranger, bé fos pel tema econòmic o esportiu. Si podia ser a l’Espanyol, bé, sinó, a un altre equip a la Lliga. Per anar a un altre club estranger, ja estava bé a Lió. El fet de tornar a l’Espanyol, creia que era el club ideal per seguir creixent.

Ha tornat a l’Espanyol. Es nota el fet que hi hagi 12 jugadors formats a casa?

Clar que es nota, els jugadors senten els colors, i si hi ha molts jugadors del planter, encara més. Això no vol dir que si fem un bon any puguin marxar alguns a equips millors, són coses que passen dins del món del futbol i estàs a gust. Però quan sents els colors i estàs a gust, quan estàs a casa i estàs content, és més fàcil rendir. Si per exemple marxes a la Xina sol, sense la família, és difícil rendir, per més diners que entrin. Quan estàs a casa, al club de casa teva, és més fàcil, estàs preparat per donar més del que donaries a un altre lloc.

Només té 23 anys. Cap on creu que ha d’evolucionar el seu joc?

He de reforçar virtuts i millorar els punts dèbils, com recuperar més pilotes, ser més decisiu o fer més jugades d’equip. Puc progressar encara en tots els aspectes del joc.

Li va sorprendre que Quique apostés la temporada passada per quatre jugadors del filial?

Sí, clar que sorprèn. Un tècnic com Quique, que ha entrenat a clubs molt bons, que té un nom dins del món del futbol, sorprèn que pugi gent del planter, però sorprèn menys que això passi en un club com l’Espanyol, que sempre ha tirat molt del planter. Quan tens una base formada, és més fàcil pujar al primer equip. Ell tindria informes formats de bons jugadors del planter. Cada any treu jugadors aquest club. Si ets un entrenador, has de ser valent per pujar jugadors, i Quique ha demostrat que és valent. I se li ha de donar la raó, ja que els homes que ha pujat són molt bons.