Publicitat
Publicitat

Espècie protegida

Se m'acaben les forces de tant sentiment

Amb el d'ahir, ja portem nou partits de Lliga i en tots ens hem enfrontat a antics jugadors nostres. Amb Sergio Sánchez, un altre ex amb qui ens trobarem diumenge, podríem fer una alineació prou competitiva: Gorka de porter; Sergio, Lopo, Torrejón i Chica a la defensa; Tejera, Luis i Valdo al mig del camp, i Callejón, Tamudo i Serrano al davant.

Molts d'aquests partits han anat acompanyats d'unes prèvies una mica avorrides conseqüència sovint d'una certa rutina periodística. En el cas de Chica, per sort, ens hem estalviat aquella pregunta fonamental sobre què faria en cas de marcar un gol: en tota la seva carrera professional no n'ha marcat cap i la pregunta era sobrera. Clar que donades les bromes de mal gust que al destí li agrada jugar-nos, el d'ahir hauria estat el partit assenyalat per estrenar-se.

Som la força d'un sentiment. Quan ha calgut, he criticat la mala gestió que des del club s'ha fet d'aquesta força, amb el cas Coro com a obsessió personal. Però aquesta sobrecàrrega de retrobaments i d'homenatges m'està deixant esgotat. Sobretot perquè va acompanyada d'un cert menyspreu per a l'actual plantilla. Està molt bé ser agraïts, tenir cura del nostre passat i rescabalar els que s'han sentit maltractats. Però els nostres herois d'avui són els que ara porten la blanc-i-blava, els que quan ja s'ha jugat una quarta part de la competició ens han situat en posicions europees. A més a més, des del punt de vista futbolístic, l'onze d'ahir és clarament superior al dels ex (i si ho mirem cas per cas, en recuperaria un i mig). Potser Chica té més sentiment perico que Javi López. No ho sé. Però el que sí que tinc clar és qui sap centrar millor, qui resol millor l'un contra un i qui sap fer una bona passada. Perquè si del que es tracta és de sentiment, jo hauria de ser el lateral dret de l'Espanyol. I si res no pot canviar, proposo recuperar els Granero, Ramos o Lanchas de la meva infància.

La força d'un sentiment va fer que no traspasséssim Tamudo per 12 milions, Luis García per 8 i que renovéssim De la Peña per no jugar. El temps ha demostrat que el que molts vam viure amb l'alegria de les decisions encertades, fossin errades històriques.

Necessitem nous ídols. Si som capaços de mantenir la competitivitat i el bon joc mostrats fins ara, ja ens els farem nostres. De moment, Amat, Javi López i Verdú són els meus candidats. Però estic obert a noves propostes i postulacions. Com la de Pandiani, que no es cansa de fer-me feliç mentre assumeixo la meva ignorància futbolística.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT