Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Renovació d'Aguirre: entre la normalitat i la recança

A vegades se'm critica que en aquest espai de resistència perica hi té massa presència el Barça. Potser és cert, però en la major part dels casos la intenció no és tant criticar el rival com assenyalar comportaments absurds o injustos d'institucions o mitjans. Sovint he reconegut que a les meves crítiques els falta autoritat moral. Malgrat que procuro argumentar-les, entenc que la interpretació de molts sigui la de vincular-les a la meva militància. I sé, perquè n'he parlat, que molts culers hi estan d'acord, que troben que amb això del Barça s'exagera molt o que entenen que el 40% de no culers del país tenim motius per sentir-nos maltractats. Però només ho reconeixen en la intimitat.

Però aquesta setmana ha sigut excepcional. Joaquim Maria Puyal i Iu Forn (gens sospitosos) han opinat per mi. Tant l'entrevista de Xavier Bosch a Puyal de dilluns com l'article de Forn de dimecres es poden recuperar de manera fàcil. Qui no ho hagi fet, que deixi de llegir i ho faci. Per part meva, només puc donar-los les gràcies.

I ara, l'Espanyol. Amb la ressaca emocional de l'homenatge a Dani Jarque, el tema de la setmana és la renovació d'Aguirre. Una gran notícia: per ella mateixa i pel que representa. És el símbol de la normalitat, el triomf del sentit comú. Una línia que ha seguit Joan Collet des que és president. Absència de decisions estranyes, desaparició de personatges obscurs, reivindicació de la quotidianitat. En una crisi com l'actual, la normalitat pot esdevenir excel·lència. Quan recuperem la respiració, en tornarem a parlar.

Però aquesta alegria per la normalitat de la renovació va acompanyada d'una certa recança. No és pel tòpic de tècnic bomber que no sap iniciar projectes. Tampoc pel sistema de joc (que, com bé diu, s'ha d'adaptar a les circumstàncies). Crec que és un gran entrenador i sembla bona persona. Aleshores? D'on neix la recança? M'ha costat trobar l'explicació però finalment tinc una hipòtesi: perquè es pren el futbol amb una certa distància. Aquest és el meu problema amb ell. I reconec que em contradic: com a persona, aquesta distància, aquest sentit de l'humor que sembla que s'enfoti una mica de tot, són grans virtuts. Que no visqui obsessionat pel futbol o que no digui que és perico de tota la vida són expressions de sinceritat i intel·ligència. Però no jutjo la persona, penso en l'entrenador de l'Espanyol. I malgrat que avui és la millor opció, no és qui imagino per al meu equip. Ara bé, mentre la pilota entri…

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF