Què li passa al Barça?

Després de deu dies de dormir poc i malament, he encès el llum de la tauleta de nit i he anotat, a la llibreta de les emergències, unes quantes idees del que crec que li passa al Barça, que, de cop i volta, ha perdut competitivitat i, el que és pitjor, tres partits i pràcticament dos títols. Sintetitzant-ho molt, hi veig cinc possibles raons, amb percentatge d'incidència variat entre unes i altres, i una raó fonamental.

1. La síndrome d'estrès posttraumàtic. La recaiguda de Vilanova és un cop per al vestidor, que d'entrada fa pinya i fa el cor fort, però que amb el pas dels dies se'n va ressentint anímicament.

2. L'absència del patró. A l'autocar del Barça ningú no s'asseu a la butaca de Tito Vilanova. Tampoc a l'avió. Tampoc a la banqueta. Per més que Jordi Roura sigui "un heroi", al vestidor hi falta el referent, el far.

3. Valdés s'equivoca. El porter anuncia que té data de caducitat al Barça. Ho comunica en un moment massa delicat de la temporada i, en l'ambient, es trenca alguna cosa.

4. La mala sort puntual. L'àrbitre no s'adona de les mans del Milan en el primer gol del partit de San Siro, ni Undiano ni Pérez Lasa veuen els penals a Pedro i Adriano en minuts decisius dels partits contra el Reial Madrid.

5. El Milan i el Madrid són molt bons. Defensen molt millor que qualsevol equip de la lliga espanyola i, amb la pilota als peus, tenen una efectivitat molt alta. El rival també juga i també ens estudia.

La raó fonamental, però, en la meva opinió, és que hem acabat sent víctimes del nostre propi sistema. Hem anat aguditzant tant i tant l'aposta del model (perquè ens ha permès gaudir del millor espectacle i fer la millor primera volta de la història de la Lliga) que, quan hem arribat a l'essència, el nostre futbol s'ha tornat, gairebé, paròdia de si mateix. L'obsessió absoluta pel toc, pel rondo i la possessió de pilota ens ha fet oblidar les porteries, la del rival i la nostra. Ves per on, la síntesi absoluta de la fórmula màgica ha acabat sent contraproduent. Per l'historial sabíem que els rivals no ens podien aguantar els noranta minuts sense la pilota. Hi havia un moment que es cansaven de perseguir ombres i Leo Messi ho tenia més fàcil per trobar l'espai. Sabíem per experiència que, quan ens marcaven primer, acabàvem remuntant ni que fos sobre la campana, com va passar per exemple a Pamplona, amb el Sevilla o contra el Celtic de Glasgow al Camp Nou... I ens vam acabar mirant al mirall i ens vam enlluernar a nosaltres mateixos. Però, com deia Javier Mascherano en la darrera roda de premsa, "l'èxit et deforma" i et fa sentir més important del que ets. I així, a mesura que hem aprofundit en l'essència del model propi, hem anat perdent humilitat, que, en el futbol, vol dir córrer tant com el rival. Factor bàsic en l'esport d'elit.

No és cosa d'una setmana, ni de tres partits. Aquí hi hem arribat per una espiral lenta, covada a base de mesos i de partits guanyats. Fins que hem perdut. Cada vegada la toquem més, cada vegada ens ajuntem més els del mig del camp perquè les passades siguin més curtes i més segures, cada vegada madurem més la jugada, cada vegada ho fem una mica més lent, cada vegada amb jugadors més baixets, cada vegada caminem més, cada vegada correm menys, cada vegada la volem més al peu, cada partit ens desmarquem menys, les pilotes a l'espai ja són escadusseres, ningú tira diagonals a l'esquena de la defensa, l'un contra un l'intentem massa poc, cada vegada hi ha menys pressió al davant i, si pressionem menys a dalt, els del mig del camp han de cobrir més espai, i tampoc els del mig corren enrere com abans i, de retop, als defenses els toca esperar els rivals amb inferioritat i encaixem més gols. I si n'encaixem més del compte creix la desconfiança, i si no tenim confiança ja no ataquem amb les mateixes garanties perquè tenim por de la pèrdua. I, al futbol, es pot jugar bé o malament, però amb por no s'hi pot jugar. I caminant tampoc. Europa va a una altra velocitat, també futbolísticament. I em temo que aquesta temporada, quan voldrem tornar a agafar el turbo per a la Champions, ja no podrem. Tant de bo que, una vegada més, m'equivoqui.