Publicitat
Publicitat

Opinió

Primera final guanyada a Mestalla

El Barça de Guardiola va guanyar la primera final a Mestalla. Aquesta dóna la Lliga. La segona final la jugarem, amb el rei de cos present, en una final contra el Madrid, que ara mateix té deu punts menys a la Lliga. I és que fa més d'un any que aquest equip plusquamperfet no perd un partit de Lliga lluny del Camp Nou. Hem batut, també, un dels rècords que ens quedaven per superar i que tenia la Reial Societat de fa trenta anys: som el primer equip que aconsegueix jugar vint jornades fora de casa sense perdre.

La ratxa és tan impressionant que va començar amb Laporta, continua amb Rosell i sembla difícil que es pugui estroncar de manera immediata. El calendari, però, ha volgut que en el tram decisiu de la temporada, en el moment en què el Barça s'ha de concentrar en la Champions, s'hagi de jugar la Lliga en els estadis dels primers classificats. Passat Mestalla, serà el torn de Sevilla, Vila-real i el Bernabéu.

Però ahir ja vam veure que no serà fàcil. Quan encara havíem de saber com ens situàvem sobre el camp, pels retocs tàctics de Guardiola que tan bé li van funcionar a la segona part del Camp Nou contra el València, el rival -Mathieu- ja li havia guanyat perillosament dues vegades l'esquena a Alves. Al minut 6, ja ens havien xutat quatre còrners en contra. Quatre indicacions i cinc minuts més tard, Guardiola ja havia corregit totes les disfuncions estratègiques i el Barça va començar a rutllar gràcies a un triangle amb Piqué, Busquets i Mascherano que ho tancaven tot al darrere i que sabien construir cap endavant.

Xavi i Iniesta estaven molt ben tapats, però Adriano i Alves podien sortir bé per les bandes i teníem un Messi, esplèndid, que va jugar el seu millor partit de les últimes setmanes i que paradoxalment va errar quatre ocasions claríssimes que ens haurien permès viure més tranquils.

La segona part va començar pitjor, amb un València que va enviar Soldado i la resta d'artilleria més a prop de l'àrea de Pinto, amb un Pedro que va entrar al camp absolutament fred quan Mascherano estava fent un recital, i amb un Messi que va tornar a errar una ocasió clara xutant desviat a l'esquerra de Guaita. El bon porter xe, a cada ocasió que errava Messi, feia cara de saber que només un miracle mantenia encara la porteria a zero. En el fons, tots els culers sabíem que Messi tindria una última bala i que faria diana. N'hi va haver prou que aparegués Xavi, que Iniesta s'obrís de cames, que Adriano retallés i passés amb precisió perquè el millor del món ens brindés un tros gran de la Lliga.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT