Publicitat
Publicitat

EL FUTBOL DE GUARDIOLA

Les lesions precipiten el debut dels joves de banda amb més projecció, com Cuenca, Tello i Deulofeu

Portar l'essència Barça a l'extrem

Ja se sabia que aquest quart Barça de Pep Guardiola, en l'afany del tècnic de Santpedor d'anticipar-se als remeis tàctics dels rivals que el volen destronar, afegiria matisos diferents a la base de joc consolidada de les tres temporades anteriors. Després dels primers mesos de competició, les idees de laboratori de l'entrenador blaugrana s'han fusionat amb la realitat i han derivat en un Barça més ample que mai, que ha recuperat el joc de banda més tradicional de la mà de la versió més pura del futbol amb extrems, una demarcació que semblava extingida en el futbol modern. I ho ha fet, justament, en el moment en què tres dels seus principals efectius del primer equip, Alexis, Pedro i Afellay, s'han quedat fora de combat.

"El dubte que es planteja", reflexiona Martí Perarnau, periodista especialitzat en el model Barça i La Masia, "és si aquesta manera de jugar sorgeix d'una idea concreta que se li acut al Pep a l'estiu o si és una reacció a les lesions i als plantejaments defensius que van fer el Granada, el Viktoria Plzen i el Sevilla de manera consecutiva".

El filial, el millor fons d'armari

Les lesions simultànies d'Alexis, Afellay i Pedro van deixar Guardiola amb només Villa i Messi com a atacants i l'entrenador blaugrana va haver d'improvisar i recórrer al filial per completar les alineacions. El primer a debutar, i amb bona nota, va ser Isaac Cuenca, un jugador de qui "Guardiola es va enamorar en la pretemporada, que interpreta molt bé la dinàmica del Barça i que pot aportar coses diferents en partits que reclamin atacs més oberts", explica Perarnau. L'autor d'El camí dels campions assegura que d'ell agrada la vocació ofensiva, plena d'alternatives per "sortir per fora o buscar diagonals per dins", com d'implicació defensiva "a l'estil Pedro". La ràpida adaptació i l'insultant desvergonyiment amb què, des del primer dia, el reusenc s'ha associat amb Messi, ha animat l'aposta de Guardiola per altres joves com Gerard Deulofeu la setmana passada o Cristian Tello dimecres.

En el primer cas, es tracta d'un juvenil que té un talent indiscutible però que encara ha de passar per algunes etapes formatives que l'ajudin a llegir més bé certes situacions de joc. Segons Perarnau, "encara va molt a la seva i el club està treballant per fer-li entendre que ha de ser menys individualista". Aquest procés passa per jugar a Segona Divisió amb Eusebio i, de retruc, frenar l'onada mediàtica que l'envolta i amenaça de descarrilar-lo. El cas de Tello és diferent perquè, com Cuenca aquest any, o Pedro ara en fa tres, apareix d'una manera més discreta. Contra l'Hospitalet, Tello va exhibir bona part de l'essència d'un extrem de l'antiga escola, amb detalls moderns de l'actual estil del Barça.

Els extrems-extrems

Laureano Ruiz, tècnic càntabre que, per a molts, és el responsable d'haver posat les bases del model de joc del Barça als anys 70, aposta per jugar amb el que ell anomena els "extrems-extrems". Segons el tècnic, "són jugadors que configuren un front d'atac ample, assalten el camp contrari i permeten que l'equip pugui tocar la pilota fins a trobar el moment just per accelerar el joc amb la seva verticalitat i arribar al remat gràcies al trinomi espai-desmarcatge-passada. Els seus moviments sense pilota són constants, entrar i sortir, anar i venir, i la seva posició profunda els permet iniciar el treball de pressió".

Fitxatges de futur

Des de la secretaria tècnica, es va fer un gran esforç econòmic a l'estiu per completar la plantilla blaugrana amb un futbolista d'aquest estil, amb capacitat de desbordar per banda, però amb habilitat per participar del joc associatiu del Barça. Rastrejat el mercat, i mentre se seguia polint Afellay, arribat a l'hivern, es va fitxar Alexis Sánchez, que venia de fer justament això a l'Udinese. "És un extrem amb característiques molt guardiolanes perquè pot jugar d'extrem ben obert a la banda, jugar-se l'un contra un per guanyar línia de fons, però també té tendència a abandonar el carril per la pujada del lateral i envair el mig per combinar per dins amb la resta de companys", assegura Perarnau.

Al filial es van incorporar jugadors prometedors com Kiko Femenía, Cristian Lobato -reciclat ara al lateral- o el mateix Isaac Cuenca. Curiosament, l'absència de Femenía en la llista de primers debutants és sorprenent, perquè l'objectiu del seu fitxatge era que acabés saltant al primer equip. "Està pagant els mals partits de principi de temporada", argumenta Perarnau, que deixa clar que l'ordre dels debuts en cap cas està preestablert sinó que "el marca el rendiment del jugador".

L'Ajax dels 90 de Van Gaal

"L'interrogant és si la fórmula Cuenca tindrà continuïtat o quedarà oblidada", insisteix Perarnau que recorda que, a San Mamés i en previsió d'un duel en què el rival no es tancaria darrere, "Guardiola va enviar Cuenca a la grada".

Sigui com sigui, la devoció del tècnic pels extrems és total. De fet, un dels equips que més admira és l'Ajax de Van Gaal de mitjans dels noranta, que jugava amb Finidi i Overmars per les bandes. "Em meravellava la velocitat dels extrems i com enviaven pilotes a l'àrea", va escriure. Inspirat o no en aquell Ajax, ara disposa de jugadors de perfil profund, ràpid i precís en les centrades que està donant un altre aire a l'atac del Barça. Un aire més vertiginós, més directe, més extrem.