Publicitat
Publicitat

FOT-LI POU

Piquen ferro fred

El procés és més o menys aquest: el Barça juga una sèrie de partits, els guanya jugant com és habitual d'ençà que Guardiola va arribar a l'equip, és a dir, amb possessions llargues, velocitat de pilota alta, molta mobilitat, acumulació de jugadors de toc al mig del camp i majoria de futbolistes petits a l'onze titular. Cap problema. Tot són flors i violes.

Però un dia resulta que el rival del Barça es planta amb dues línies defensives ben juntes i ben a prop de la pròpia porteria i aquest plantejament tan conservador i desesperant coincideix amb un partit poc lúcid d'alguns futbolistes o amb la falta de punteria dels rematadors i el Barça perd o empata el partit. De cop i volta apareixen de sota les pedres els defensors de l'anomenat pla B. El pla B consistiria a posar al camp un davanter centre clàssic, alt, fort, més aviat estàtic, a qui se li penjarien pilotes perquè les rematés o les baixés per a algun company (posar Larsson en aquest sac em sembla un error, el suec tenia força mobilitat i era capaç de bascular cap a les bandes com va demostrar a la final de París).

Aquest futbolista, diuen els partidaris de la famosa i recurrent alternativa, serviria per obrir la llauna els tres dies que no hi ha manera de fer-ho per la via regular. Primer, no ho sabem això. No sabem si amb un davanter clàssic el Barça atacaria millor les defenses tan tancades. Segon, per tres quarts d'hora l'any de joc a la desesperada no cal fitxar un jugador, el Barça té a la plantilla Piqué, un central amb ànima de davanter que ja ha fet aquesta feina quan ha calgut, i molt ben feta, per cert (recordeu el Mundial de clubs d'Abu Dhabi i la tornada de semis de la Champions contra l'Inter). I tercer, reclamar un pla B cada vegada que el Barça empata o perd o queda eliminat d'una competició i oblidar-se'n la resta de la temporada sembla una mica oportunista.

Si repassem totes les derrotes que han provocat el debat sobre si el Barça necessita un altre tipus de davanter ens adonarem que en totes l'equip ha generat prou ocasions de gol per guanyar, potser no tantes com és normal però sí prou per superar el repte. M'encanten els missatges del vestidor en aquest sentit: l'única alternativa és perfeccionar encara més la manera d'atacar de l'equip. De tant en tant el Barça perdrà o empatarà i l'eliminaran d'alguna competició, però això no vol dir que s'hagi de posar en dubte l'estil i menys encara quan no és l'estil el que et fa perdre.

Per molt que alguns insisteixin i insisteixin i insisteixin, el Barça de Tito Vilanova no combregarà mai amb aquella frase memorable de Groucho Marx: "Aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc uns altres".

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF