Publicitat
Publicitat

Pericofòbia a Barcelona? Sí, gràcies

A la meva ciutat aquests dies estem de festa major. L'oferta és atractiva i en el meu programa no hi faltaran els gegants al carrer Ferran, els Antònia Font al Fòrum, el circ al castell de Montjuïc i José Tomás a la Monumental. També visitaré l'estand que la meva estimada Penya Manigua -coneguda pel seu resistencialisme, important pel seu compromís amb el futbol formatiu- té a la Mostra d'Associacions. No obstant, aquest cop no comparteixo el contingut de la campanya que, de manera simpàtica, presenta a la plaça Catalunya sota el lema "Pericofòbia: no, gràcies".

El problema dels pericos no és que ens ataquin: és que ens ignoren. Una gran majoria de culers tenen cap a nosaltres un sentiment a mig camí entre la llàstima i la simpatia. Però el que fonamentalment ens transmeten la societat catalana i els seus mitjans de comunicació és una profunda i dolorosa indiferència. Les tertúlies futbolístiques de les ràdios i televisions catalanes, per exemple, dediquen la major part del seu temps a criticar el Madrid i el seu entrenador. La resta, a lloar el Barça. Ni mig minut de pericofòbia. Què més voldríem! A vegades, hi ha una petita quota perica en forma de tertulià mut, col·laboracionista o cridaner. Una concessió que, al capdavall, és contraproduent. Hauríem d'agrair que encara hi hagi culers que pensin en nosaltres. I que entre aquests culers hi hagi Pilar Rahola o Lluís Mascaró -per citar dos dels noms referenciats a la campanya- és un incentiu més a la nostra militància blanc-i-blava.

Però encara hi ha un altre motiu per no atacar la pericofòbia: la culerfòbia. Jo, com molts altres pericos, en tinc. Tot i la mala època que ara vivim els culerfòbics, ho porto força bé. És una font d'energia i un reforç a la distinció. Però el que no puc defensar és el meu dret a tenir fòbies pacífiques mentre que nego als altres les fòbies que m'afecten. El futbol és passió i sentiment: en positiu i en negatiu. Per això gaudeixo tant de les escasses victòries de l'Espanyol com de les també escasses derrotes del Barça. I no puc negar als pocs culers que encara conserven algun sentiment contra nosaltres -ara que ja gairebé tots ens han fet el salt amb el Madrid- el dret a gaudir de les nostres desgràcies.

Els pericos som una minoria que massa sovint tendeix a la victimització pròpia de les minories. I la victimització encara ens fa més petits. Els pericos no necessitem cap protecció especial. L'índex de pericofòbia serà l'indicador de la nostra grandesa: no ens oblideu.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 27/11/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT