Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Perico per un dia

L'Alfonso està a punt de fer 90 anys i ve d'un silenci sovint resignat. La seva única pàtria és un petit poble, amb nom de futbolista del No-Do, que es va salvar en el temps de descompte d'acollir el cementiri nuclear. Tot i que fa més de 40 anys que viu a Barcelona, quan, mirant el cel, anuncia aigua sempre es refereix a aquell país en què la pluja segueix sense saber ploure. Però ningú és perfecte: l'Alfonso és culer. I, segons el nostre alcalde, ha tingut una de les pitjors desgràcies: un gendre -i, per tant, uns néts- perico. Diumenge vam anar junts al camp. Li va agradar molt. Les comparacions eren inevitables: deu ser una mica més gran que el Mini, no? Però també algunes ens afavorien: aquí hi ha molt més ambient que al camp del Barça.

Durant el partit vaig anar explicant el sentit de les coses que succeïen. Em sentia com un guia d'un país exòtic. Perquè un partit de l'Espanyol és una cerimònia d'una minoria que necessita unes claus interpretatives que només dominem els participants habituals.

Calia explicar els nostres grans debats: el de l'himne, el dels crits contra el Barça (mig camp els fa, l'altra meitat els reprova), el de Tamudo. També cal explicar els nostres rituals, especialment aquest minut 21 que tantes coses diu del que som i que per primer cop va coincidir amb un gol. I, a sobre, amb el millor de la història d'aquest camp i, contra la tradició, a la nostra porteria. Tot això també cal explicar-l'hi. I el temps que feia que no marcàvem cinc gols (a Cornellà, mai) o que no veiem un hat trick en Lliga (des del primer de Tamudo a l'últim partit a Montjuïc).

Potser em vaig fer una mica pesat amb tantes explicacions. Però l'ocasió s'ho mereixia. La conclusió de l'Alfonso va ser tan lúcida com descoratjadora: aquests del Rayo són molt dolents... Em va quedar clar que, malgrat tot, sortia del camp tan culer com hi havia entrat.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT