Publicitat
Publicitat

Sense Pepe, s'acaba la ràbia

Diuen que a principis d'abril, Pep Guardiola va parlar amb Xavi Pascual, el mister del bàsquet, sobre com s'havia d'afrontar, en un play-off , el fet insòlit de jugar quatre vegades seguides contra un mateix equip. La comparació només serveix per a qüestions psicològiques, perquè en la tetralogia contra el Madrid cada partit pertany a una competició diferent i hi havia objectius diversos en joc. Xavi Pascual devia ensenyar-li la teoria, però la realitat és que a la pràctica en l'eliminatòria contra el Panathinaikòs la secció de bàsquet en cap moment no va saber superar la defensa enganxosa que va preparar Obradovic i que ens va apartar de la final four del Sant Jordi. Ni al Palau ni a Grècia, el Barça no va aconseguir, en cap dels quatre partits, que el millor jugador d'Europa ni tan sols pogués rebre una pilota. No tirava i no fallava perquè ni tan sols podia tocar-la.

A l'hora de plantejar els quatre partits de futbol, José Mourinho havia decidit que no es jugaria a futbol, que miraria que passessin els minuts i que si els seus jugadors robaven una pilota i podien fer un gol, sonaria la flauta. A la Lliga no li va servir, a la Copa va haver d'esperar a la pròrroga i ahir, com va dir ell en roda de premsa, el partit podia durar tres hores i acabar-se amb empat a zero. Però Pepe, quina benedicció, va ser expulsat quan faltava mitja hora de partit. Pepe, situat al mig del camp, multiplicant-se com un milhomes durant tres partits i mig, era la seva gran novetat tàctica. I efectiva. Amb Pepe rascant a la zona de construcció del Barça, un Madrid empetitit que avergonyeix el mateix Di Stéfano havia aconseguit anul·lar el Barça, trencar les triangulacions i va obligar durant tres partits que Messi pràcticament hagués de rebre a quaranta metres de porteria. I Pepe, per fer una planxa que era targeta groga, va veure una vermella directa que compensava les expulsions que la vida i els àrbitres li havien estalviat.

Ja tenen excusa

Mort Pepe, es va acabar el Madrid. El seu mig del camp va perdre força, l'equip va baixar en autoestima i la ràbia va saltar de la gespa a la banqueta i a la graderia. Ja tenien l'excusa perfecte per plorar. El Barça va tenir mitja hora per tocar, jugar amb més espais que no abans i marcar dos gols que ens acosten al nou Wembley. En el primer, Afellay va retratar Marcelo. En el segon, Leo Messi va guanyar, automàticament, la pilota d'or del 2011. A la mateixa porteria on Maradona va humiliar Juan José, a la mateixa on Ronaldinho va fer que l'aplaudís el Bernabéu, Messi va fer un gol que em va fer plorar.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT