28/04/2012

El Pep se'n va, però es queda

2 min
El Pep se'n va,  Però es queda

Caminàvem pel molt blaugrana camí del derrotisme, vèiem una altra vegada la desgràcia caient com una fatalitat sobre els nostres caps i crèiem que el projecte que ens havia fet tan feliços s'esfumaria per sempre, i de sobte, com si fos un dels trucs impossibles del Mag Lari, el president Sandro Rosell es va treure un conill màgic anomenat Tito del fons del seu barret.

Era, de fet, el primer dia de la seva presidència, enmig d'una situació crítica, amb l'entorn blaugrana en ple inici de convulsió. No se li pot demanar més encert: la ràpida elecció de Tito acaba amb els debats successoris, elimina qualsevol sospita sobre la continuïtat del model i permet il·lusionar el barcelonisme fent realitat un impossible ontològic: el Pep se'n va, però es queda. Estem davant d'un moviment d'una extraordinària finor, una joia de l'orfebreria política construïda amb una gran discreció, que va aparèixer enmig de la roda de premsa literalment com un miracle, com una revelació del més enllà que el barcelonisme no oblidarà.

El contrast entre el dramatisme de l'adéu del símbol màxim i l'alegria de veure'ns de sobte salvats, que va aconseguir una inversió d'ànims només possible fins ara en un partit de futbol, va ser cuinat a consciència: primer va parlar Rosell, que va cedir la paraula al Pep perquè expliqués les raons de l'adéu, i a continuació va tornar la paraula al president, que va ser l'encarregat de donar la bona nova. Vist en perspectiva, i quan ja és fàcil dir-ho, la decisió té la virtut de semblar l'única possible.

Aquesta vegada ningú pot retreure res al president i a la junta, que han actuat amb rapidesa, eficàcia i intel·ligència. El dia que va guanyar les eleccions, Rosell va citar Mandela i va proclamar la seva intenció de ser el president de tots els barcelonistes. Els primers passos que es van fer, com la suspensió de la presidència d'honor de Cruyff i la lamentable assemblea de l'acció de responsabilitat, van anar en la direcció contrària, la de dividir el barcelonisme i encetar una guerra civil innecessària, i la ferida que es va obrir va arribar, com se sap, a decebre profundament el mateix Pep Guardiola. La decisió d'ahir, en canvi, és un gran pas cap a la unitat del barcelonisme i desmenteix amb fets la por que Rosell és intervencionista. No tan sols protegeix la independència del vestidor sinó que a més permet que en certa manera el Pep hi continuï sent, ni que sigui per persona interposada. És fins i tot un homenatge a Laporta, en el sentit que continua l'obra que ell va iniciar, i un reconeixement que el barcelonisme només avança quan es disposa a sumar, i no a restar.

Però com que el món no és perfecte, queda un petit i simbòlic però . La decisió ha estat tan ràpida i sobtada que no ha permès plorar l'adéu del Pep amb tota la seva transcendència, aixafat sota la notícia del Tito. Cal encara un espai per fer el dol i un temps per assimilar-lo. També en això haurem de demostrar maduresa.

stats