Publicitat
Publicitat

Pep Guardiola a l'atac

Fins al moment d'escriure aquestes ratlles ni el Tribunal Constitucional ni el TSJC han dictat cap interlocutòria que posi en qüestió l'ús del català a les rodes de premsa de Guardiola. Tot arribarà. Perquè segur que hi deu haver una, dues o tres famílies que troben pecat que el personatge distingit amb la Medalla d'Honor del Parlament s'expressi en la llengua materna al Bernabéu o Mestalla.

El català ha anat de bracet dels èxits esportius del club i s'ha colat en escenaris de primer nivell mediàtic mundial amb la naturalitat que li està prohibida en altres espais com el Parlament Europeu o el Congrés Espanyol. A hores d'ara, no hi ha cap periodista del continent ni dels Estats Units, ni dels països asiàtics que ha visitat l'equip, que se sorprengui en sentir com Guardiola, Xavi, Puyol o Cesc s'expressen en la llengua de Jaume Cabré. Per molt lluny que siguin de casa.

És cert que no és mèrit exclusiu de Guardiola perquè, abans, la junta de Laporta ja va batallar amb la UEFA per introduir el català en els missatges en megafonia a l'afició blaugrana en camp contrari. I per forçar la traducció simultània a les rodes de premsa.

El pas endavant dels últims quatre anys és deixar-ho gravat a l'ADN del club. De manera que qui vingui per darrere, entre altres molts problemes futbolístics, en patirà un de monumental si decideix fer un pas enrere en el terreny lingüístic.Una altra prova del canvi: va resultar curiós descobrir que els directius actuals més allunyats de postures sobiranistes es barallaven amb el Madrid per garantir una normalitat lingüística al Bernabéu. Ho van aconseguir fins que Messi va fer el segon i el Bernabéu té el trist honor de ser l'únic estadi d'Europa on no es va utilitzar el català al final del partit.

Naturalitat i valentia. Valentia perquè Guardiola no ha començat a parlar en la llengua amb què pensa protegit per la cobertura del triplet o dels sis títols. Tot va començar a Sòria, aquella tarda trista de debut amb derrota d'un entrenador novell i qüestionat per les patums. La mateixa valentia que ha conduït als èxits i a una gestió sana del grup humà. Prou valentia, per exemple, per passar per sobre dels balanços econòmics i plantar-se per demanar (exigir) la marxa del fitxatge més car de la història del club, Ibrahimovic, després de només un any a Barcelona.