Pacte de no agressió entre l'Espanyol i el Valladolid
Cornellà de LlobregatS'hi haurien pogut estar una hora i mitja més, que ni l'Espanyol ni el Valladolid haurien trencat l'insuls empat a zero d'ahir a Cornellà-El Prat. Potser va ser la por de perdre, potser l'habitual conservadorisme que inevitablement s'apodera dels futbolistes quan, acabant-se el campionat, els punts comencen a tenir més pes de permanència que mai. Potser va ser la falta de qualitat per atacar. Potser tot una mica. El punt no satisfà, i deixa l'Espanyol a deu punts dels desitjats 42, però tampoc fa mal als periquitos, que van fer més mèrits que el seu rival per endur-se alguna cosa més.
En la línia dels últims partits viscuts a Cornellà-El Prat, l'Espanyol va anar alliberant-se a mesura que passaven els minuts, al ritme de l'incansable Víctor Sánchez, que l'empenyia endavant, el feia bascular i el recollia prop de l'àrea quan el Valladolid es desplegava. El migcampista, primer repartint-se la feina amb Raúl Rodríguez i després amb Cristian Gómez pel canvi obligat de Colotto (que va rebre un cop al cap), va ser a tot arreu, atent a les ajudes defensives en qualsevol zona del camp i generós en els suports ofensius per donar criteri al joc. Javier Aguirre donava via lliure al seu ímpetu però, com l'afició, es desesperava quan les bones intencions de l'equip morien a la banda. Longo, tot voluntat, va triar sempre malament i a Simão, molt pla, li va faltar físic per aparèixer més. Els blanc-i-blaus van trobar a faltar Stuani, i va haver de sortir Wakaso al rescat després del descans.
La poca intimidació del Valladolid, tot i la interessant proposta castellana amb Manucho de referència a dalt i un joc de combinació a tres quarts, feia conformar els locals amb el seu pla més segur, la connexió interior entre Verdú i Sergio García. I era pel centre per on l'Espanyol va amenaçar més, esprement la inseguretat del central Rueda en cada pilota aèria que disputava amb el davanter del Bon Pastor. Del seu esforç en van sortir dues aproximacions perilloses que van morir amb un control llarg i un xut a la xarxa lateral de la porteria. Aquestes accions, més una relliscada inoportuna dins l'àrea de Longo i un xut censurat de Cristian Gómez a la frontal, van ser el tímid bagatge dels locals.
Tampoc els visitants van fer gaire més. Un tímid xut d'Omar i un intent de rematada de Manucho a les portes del descans van ser els únics ensurts dels de Djukic.
La segona meitat no va ser gaire més generosa en ocasions. El caos i la potència de Wakaso no van desfer l'ordre amb què defensaven els locals ni van accelerar els atacs d'un Espanyol racional. La gestió del 0-0 era una prioritat per als dos equips, conscients que un punt podia ser bon premi pensant en la permanència. Provocar l'error rival va quedar amagat sota la concentració per evitar els errors propis.
L'Espanyol, carregant amb el pes de ser local, va intentar-ho amb les incorporacions de Javi López i Capdevila, que van anar de menys a més, però va estavellar-se contra el mur castellà. Javi Guerra, últim cartutx de Djukic, tampoc va poder trencar un empat satisfactori a mitges.
