13/10/2011

Olé, Espanya, olé

2 min
David Villa i Pedro celebrant un dels dos gols que Silva, jugador del Manchester City, va marcar contra Escòcia.

Que ningú no s'esveri abans d'hora. Ni he vist la llum el dia de la raza , ni m'han impressionat les forces armades de la Chacón, ni m'han canviat la medicació homeopàtica. Senzillament he mirat dos partits d'Espanya en els últims quatre dies i he quedat impressionat. Feia molts anys que no veia jugar una selecció de futbol d'una manera tan estètica i espectacular com ho fa l'equip de Del Bosque.

Colors al marge, la manera de jugar d'Espanya, tant a Praga com a Alacant, ha estat molt entretinguda i divertida per a qualsevol aficionat a l'esport vist per televisió. Conjunció de línies, combinació a un o dos tocs, velocitat de pilota, pressió asfixiant per recuperar la possessió i molt futbol per dins amb arribades dels laterals per fora, fins a la línia de fons. Els tres gols d'Espanya contra Escòcia són una meravella de joc col·lectiu, precisió i generositat fins a la rematada final. De què em sona tot això?

A l'excel·lència aconseguida per Guardiola i els seus jugadors només aspira a assemblar-s'hi aquesta selecció espanyola en què David Silva gosa fer, sense complexos, de Leo Messi. I per bé que ningú no es pot comparar amb el millor jugador del món, el davanter del City té una cama esquerra prodigiosa capaç, també, de marcar les diferències enmig de defenses molt atapeïdes. Silva dribla, passa i xuta amb l'habilitat que, avui per avui, tenen cinc jugadors a tot el món.

Set titulars

Si em trec el barret davant del joc de la roja , reconec igualment que em va treure de polleguera que en un partit en què Espanya no es jugava res, contra una Escòcia que s'ho jugava tot, Del Bosque alineés, de sortida, set jugadors del Barça. Ho vaig entendre com una provocació. A part del debutant en competició oficial Victor Valdés, va omplir la gespa del Rico Pérez d'homes de Guardiola, tant si ho mirem per files com per columnes. Dos defenses (Gerard Piqué-Carles Puyol), dos centrecampistes (Sergio Busquets-Xavi Hernàndez) i dos davanters (Pedro i David Villa). Lògicament, amb la columna vertebral del Barça, els laterals són de farciment, Cazorla suma qualitat i Silva és la cirereta d'un pastís en què David Villa té molta més presència que al Barça. Segurament perquè juga deu metres més a prop de l'àrea i, així, té més opcions de rematar i de finalitzar jugades que es generen a l'altra banda.

Més enllà de simpaties i antipaties i de sentiments patriòtics -cadascú amb la seva-, el futbol que juga Espanya, i l'efectivitat amb què ho fa, és difícilment igualable. L'únic risc és que ara la caverna ens vulgui fer beure a galet dient que el Barça juga com Espanya quan, amb perdó, i peti qui peti, tots sabem que és ben bé al revés.

stats