L'ÚLTIM CLÀSSIC
Esports 03/05/2011

Nou anys que han capgirat la història

Albert Solé
5 min
Nou anys que han capgirat  la història

Per als historiadors nou anys no són res. És com una mil·lèsima de segon en la vida d'una persona. I per a dues entitats que ja han superat els cent anys, és un porció petita de temps. No obstant, per al Barça aquesta dècada ha significat molt. Els últims nou anys de la història del club blaugrana n'han canviat l'ADN, l'han fet un club més fort, institucionalment estable i esportivament potent. Són els nou anys que van des de la derrota per 0-2 en l'anada de les semifinals de la Lliga de Campions al Camp Nou contra el Madrid -un dia de Sant Jordi del 2002-, fins al 0-2 de dimecres passat al Santiago Bernabéu, també en l'anada d'unes semifinals de la Champions, i en aquest cas el dia de la Mare de Déu de Montserrat. El patró i la patrona de Catalunya han sigut testimonis de dos dies claus en la història del Barça, que sempre va estretament lligada a la del Reial Madrid. Entre un 0-2 i l'altre han passat moltes coses; la més destacada, que el Madrid ha invertit 900 milions d'euros en fitxatges, per 588 del Barça, i que els blaugranes han guanyat tretze títols -la majoria els últims tres anys-, per nou dels blancs -la majoria els primers tres-, sense comptar la Lliga actual, que el Barça té al sarró, i el que pugui passar a Wembley.

Aquell dia de Sant Jordi del 2002

El Barça ja no és l'equip acomplexat d'abans, sobretot cada cop que creuava els Pirineus; les dues últimes Champions -potser una tercera en sis anys- i les quatre semifinals seguides l'avalen.

El 2002 era l'any del centenari del Reial Madrid. El Barça arribava a unes semifinals de Champions per segon cop des del 1994, quan va guanyar el Porto i es va classificar per a la dolorosa derrota a Atenes, mentre que els blancs havien aconseguit les dues primeres Copes d'Europa en color (1998 i 2000) -i després d'eliminar el Barça van aconseguir la tercera-. El Madrid cavalcava al galop sobre els milions i els galàctics de Florentino, mentre que el Barça estava enmig de la pitjor època de la història recent, la presidència de Joan Gaspart. Potser si el Barça de Carles Rexach hagués guanyat aquella eliminatòria i s'hagués classificat per a la final de Glasgow, les coses haurien canviat, la història hauria jutjat Gaspart d'una altra manera, però això no va passar. Les inèrcies són les inèrcies. Igual que passa ara.

El Barça es va plantar en aquell partit d'anada sense Rivaldo, l'home gol, ni Puyol, ni Xavi, que nou anys enrere ja eren vitals per a l'equip. El Madrid no comptava ni amb Figo ni amb Morientes. El Barça venia de perdre a Vigo les minses opcions de lluitar per la Lliga (era 5è), i el Madrid era segon a un punt del València, que és qui va acabar sent campió. Aquell Barça de Rochemback, Christanval, Geovanni, Kluivert, Saviola i Overmars va jugar un gran partit davant el Madrid de Zidane, Raúl, Makelele i Roberto Carlos, i va dominar el joc, però va trobar a faltar els gols de Rivaldo. El Madrid es va defensar molt bé, no va creuar el mig de camp pràcticament en tota la primera meitat, però al principi de la segona meitat, en una genialitat del millor jugador del moment, el francès Zidane, va clavar la primera punyada al Barça de vaselina, que jugava desbocat a l'atac. Els de Rexach van seguir buscant César -el Barça no ha sabut fer res més en els últims 20 anys-, i en l'últim minut del partit, un error de llibre de Gabri va permetre a McManaman fer el 0-2, que deixava l'eliminatòria quasi sentenciada. Aquell dia no va haver-hi expulsions ni polèmiques amb què el Barça pogués justificar la derrota, com havia fet històricament, i com està fent ara el Madrid. La història ha demostrat que aquell Barça, que després només va empatar 1-1 al Bernabéu a la tornada, era infinitament inferior a aquell Madrid, i el mateix passarà d'aquí un temps, però a l'inrevés.

Marxa Del Bosque

Aquella eliminació va ser un cop dur per al Barça. El Madrid sumava la tercera Champions en quatre anys mentre els blaugranes s'anaven desintegrant. La temporada següent el Barça va tocar fons. Gaspart va recórrer una altra vegada al tècnic que havia guanyat els últims títol per al Barça, Louis van Gaal, però ja se sap que les segones parts mai són bones, i el tècnic holandès no va acabar la temporada, i va ser Radomir Antic qui va maldar per classificar al Barça per a la Copa de UEFA amb un 6è lloc final també històric -la pitjor classificació a la Lliga des de la temporada 87/88-. Gaspart va acabar dimitint abans d'hora i la temporada va acabar amb les eleccions que va guanyar Joan Laporta, el punt d'inflexió que necessitava el club. I 600 quilòmetres més enllà, el Madrid de Vicente del Bosque guanyava la Lliga, arribava un altre cop a unes semifinals de Champions, i semblava que el vent liinflava les veles fins a l'infinit. Però en una d'aquelles decisions que perseguiran Florentino Pérez tota la vida, va decidir no renovar el tècnic salmantí -un tros de l'escut blanc- perquè "no tenia glamur", i va contractar un entrenador més chic , el portuguès Carlos Queiroz. Florentino, ebri d'èxit, creia que els títols els donaven els galàctics, i que l'entrenador podria ser qualsevol.

Joan Laporta va entregar el Barça a un tècnic sense gaire experiència a les banquetes, Frank Rijkaard, però amb un ampli currículum com a jugador d'elit, i va fitxar un brasiler que capgiraria la història: Ronaldinho. Aquella temporada la Lliga no la va guanyar ni el Barça ni el Madrid -va ser el València-, i els blancs, a més, van perdre dolorosament la final de la Copa amb el Saragossa. Va ser una temporada de transició per als dos equips, en la qual el Barça va trobar el camí a seguir, i el Madrid va començar a atabalar-se contractant entrenadors a tort i a dret.

Des del 2004, el cercle virtuós promès per Laporta va començar a girar amb força, mentre el de Florentino descarrilava. Dues Lligues i una Lliga de Campions van aixecar l'autoestima del club, dels aficionats i dels jugadors. La dels futbolistes la van aixecar tant que els dos títols de Lliga que ha guanyat el Madrid en aquest període d'èxit blaugrana han sigut en gran part per la dimissió de Ronaldinho, Deco i companyia i la desídia de Rijkaard, que no ho ha saber aturar a temps. La famosa "autocomplaença" amb què ho va qualificar Laporta. El president amb més èxits de la història del Barça va superar pels pèls una moció de censura dels socis, i va saber girar el timó abans que el club s'estavellés contra les roques un altre cop. Va donar les claus del vestidor a Pep Guardiola i va creuar els dits. El primer triplet del futbol estatal va acabar amb Ramon Calderón i va permetre el retorn messiànic de Florentino Pérez a Madrid, que encara no ha aconseguit trobar l'antídot a la poció màgica de Guardiola. Amb Mourinho quasi ho ha aconseguit. Potser l'any que ve...

stats