Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Nostàlgia en l'adéu a l'últim ídol

Tot i que havia promès que no faria amb l'Aiman, el petit de casa, el mateix que vaig fer al gran -inocular-li el virus perico-, finalment aquest any ha demanat als Reis una samarreta de l'Espanyol. No us penseu pas que he incomplert la promesa: l'apostolat l'ha fet el seu germà. La samarreta, però, va arribar sense número ni nom. Quin hi posem? No va dubtar: Kameni. Primera frustració de la seva nova condició: el teu ídol ja no és dels nostres. La militància perica com a gran metàfora de la vida.

Kameni, a més a més de ser més bon porter que els que s'han quedat, té un important valor icònic. Aquests dies he recordat un dels herois de la meva infància: Jeremias. Un davanter centre -que, per cert, ara ens aniria molt bé- que donava color a un equip dels 70 amb Cascely, Solsona, Fernández Amado, Molinos, Manolín Cuesta, Ramos...

També he recordat una de les nostres icones dels 80: N'Kono. De fet, Kameni era com la seva continuïtat. Excèntrics, afables, poc compromesos amb l'equip i capaços de fer les millors aturades i de rebre els gols més absurds. De N'Kono en recordo un partit de Copa al camp del Terrassa -que ens va eliminar- en què va ser expulsat quan, al protestar a l'àrbitre un gol, va ensopegar i li va caure a sobre. També recordo que en una tràgica promoció contra el Màlaga -precisament- ens va abandonar i el va haver de substituir Meléndez (aquell porter que no ho semblava). També recordo, però, la seva habilitat per agafar centrades amb una sola mà i l'orgull que sentíem per haver fitxat una de les figures del Mundial 82.

Quan d'aquí uns anys senti nostàlgia de Kameni, em veuré a Glasgow pensant que amb ell el Sevilla no hauria marcat tots els penals. També els duels amb Eto'o, dels quals en sortia guanyador. I com canta Andrés Calamaro, "tot el que acaba, acaba malament". Sempre diem: no, si el problema és el com. I la queixa pel com només és el refugi de la tristesa i la ràbia pel què. A mi em sap greu que hagi marxat. Estic convençut que la responsabilitat està repartida. Hi ha un problema de fitxa alta, un altre d'autoconsciència dels propis límits (el Màlaga, per molt xeic que li posis, és el Màlaga) i una certa i demostrada incapacitat de l'Espanyol per gestionar el conflicte. I sí: també la demostració que Pochettino no és perfecte.

Tamudo, Coro, De la Peña, Osvaldo, Luis Garcia i ara Kameni. Quin nom hi poso, a la samarreta del meu fill? Esperaré a l'1 de febrer. No fos cas que tinguem una sorpresa desagradable... o agradable.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT