01/07/2011

Ni m'enfado, ni em resigno

2 min
El Barça, campió.

Fa mesos vaig llegir una declaració de principis del director de l'ARA que, des d'aleshores, he fet meva: "Ni m'enfado, ni em resigno". Des d'aquest esperit plantejo una modesta reflexió sobre el tractament que els mitjans de comunicació donen a les notícies dels clubs de futbol catalans.

No em fixo, per raons òbvies, en els diaris esportius catalans escrits en castellà. Ni tampoc, perquè es mereix un article específic, en TV3. Penso sobretot en els diaris d'informació general.

Els mitjans de comunicació no reflecteixen exactament la realitat. Són (re)productors d'aquesta realitat. La decisió sobre què és notícia i què no ho és no és neutra: és conseqüència d'una tria a partir d'uns criteris que poden ser més o menys explícits.

En el cas de les notícies de futbol al nostre país no hi ha aquest procés de selecció: directament s'ha d'omplir un determinat nombre de pàgines sobre el Barça. I esclar, quan arriba l'estiu això es complica i vinga donar-li voltes a Cesc, a Alexis Sánchez, a l'extrem del juvenil, als blaugranes de la Sub-21… Mentrestant, ningú diu res dels juvenils de l'Espanyol, de Dídac Vilà, d'Héctor Moreno… I no em serveix el criteri de les lleis del mercat: la resta de seccions dels diaris les transcendeixen. I sé que a molts periodistes esportius els agradaria alliberar-se d'aquesta necessitat diària d'omplir pàgines d'una mateixa entitat.

Però la setmana passada vam arribar a una situació grotesca: l'esport del Butanito, un esport que només té sentit practicar en edat escolar o quan ja fas panxeta, un esport que, com la petanca, és divertit de jugar però avorrit de veure, ha tingut espais en les portades dels nostres diaris. No em resigno i per això ho critico. I gairebé aconsegueixo no enfadar-me mentre em pregunto: qui va guanyar la Lliga de futbol sala de la temporada passada?

stats