Publicitat
Publicitat

TENIS

Nadal i Ferrer aplanen el camí cap a la cinquena Davis

David Ferrer tenia una missió complicada, ahir. Doblement complicada. Perquè suportava la pressió d'haver de col·locar el 2-0 a favor d'Espanya al marcador -Rafa Nadal havia solucionat el seu duel amb Juan Mónaco amb tan sols 4 jocs- i perquè davant s'hi trobava un tenista majúscul, Juan Martín del Potro, número 1 de l'Argentina. Però se'n va sortir. Amb èpica i aguantant els embats de Del Potro, un tenista que a estones sembla que porta un garrot i no pas una raqueta.

La missió es va allargar cinc sets (6-2, 6-7, 3-6, 6-4 i 6-3) i gairebé cinc hores. Hi va haver una estona, als inicis del quart set, que la derrota del de Xàbia semblava inevitable. El seu rival havia posat la directa i no li cedia ni un pam d'oxigen. Però això és una final de Copa Davis i els punts costen el doble de tancar, i més en un ambient tan carregat com el que es respirava ahir a l'estadi olímpic de La Cartuja de Sevilla. El resum perfecte del partit és el seu últim joc, protagonitzat per aquella tensió que provoca saber que qualsevol errada pot ser definitiva. Un passing magistral de Ferrer li va donar la primera pilota de partit. Després de tot el camí recorregut, hauria estat molt descortès desestimar-la. Amb una dreta a la línia, el número 2 va posar punt final a un partit dels que fan grans la competició.

Avui a la tarda (16 hores) els doblistes espanyols, Feliciano López i Fernando Verdasco, poden acabar de rematar la feina contra David Nalbandian i Eduardo Schwank. Dos jugadors sobre els quals recau la responsabilitat de mantenir viu el somni de la victòria argentina.

Bones vibracions del número 1

Nadal no ha acabat la temporada amb bon gust de boca. A causa d'un cansament mental notable i evident, ha col·leccionat resultats mediocres. Però hi posa humor: "Fa una setmana estava acabat i resulta que ara, després d'un bon partit, se'm torna a considerar inhumà", va ironitzar després de cruspir-se Mónaco per 6-1, 6-1 i 6-2.

El cert és que la Davis el transforma, i més si es juga a Sevilla. L'any 2004 va ser, juntament amb Carles Moyà, l'artífex de la victòria espanyola en la final que es va celebrar contra els EUA a la capital andalusa. "Són records que hi seran sempre", va rememorar a la sala de premsa.

La terra batuda li ha fet retornar les bones sensacions. Ahir se'l va veure còmode, metòdic, intens. El Nadal de sempre. Potser massa conservador amb el servei, però tampoc és que ahir necessités aquest cop al màxim nivell. Si el doble de demà no va bé als espanyols i el balear s'ha d'enfrontar a Del Potro per aconseguir el punt decisiu, segur que destapa el pot de les seves millors essències. Com ja va fer el 2004, amb només 18 anys, contra un impotent Andy Roddick.