Publicitat
Publicitat

Reportatge

El seu Madrid és el segon millor dels últims 16 anys, només superat pel de Pellegrini

Un Mou atrapat en el victimisme esgota el catàleg d'excuses

José Mourinho demanava dissabte ja a la matinada als periodistes que comprovéssim si era veritat o no que al Madrid li posen els partits amb mala fe perquè tinguin menys dies de descans. Doncs ho hem fet, i la veritat és que té raó. La mateixa raó que tindria el Barça, el València, l'Inter, el Bayern de Munic i l'Arsenal, o qualsevol altre club de primer nivell europeu, però aquests no s'han queixat del calendari. Qualsevol equip que juga les tres competicions (Lliga, Champions i Copa) voldria que les setmanes duressin nou dies per poder descansar i preparar més bé els partits, però desgraciadament en tenen set, i Mourinho no és tan ximple de demanar explicacions a la Lluna per aquesta injustícia (el cicle lunar dura 28 dies, i per això algú va decidir organitzar el calendari en quatre fases d'aquest cicle).

Tirallonga d'excuses
Si fos el primer cop que Mourinho justifica un mal resultat -o una victòria amb mal joc- amb una excusa tant peregrina com el calendari ajustat i els pocs dies de descans entre un partit i un altre, fins i tot podria fer certa gràcia, però quan cada cop és el mateix, i l'excusa cada vegada és més supèrflua que l'anterior, ni els mateixos aficionats madridistes se'l prenen gaire seriosament. Un dia la culpa la té Pérez Lasa -per cert, l'únic dia que després de perdre punts Mourinho no ha posat cap excusa de cap tipus va ser després del 5-0 del Camp Nou-, i un altre dia és que tots els rivals van al màxim contra ells i es deixen guanyar contra el Barça. I dissabte la culpa va ser dels programadors de televisió amics del Barça. Insòlit.

A Riazor no va ser el primer cop que es va referir al cansament dels seus jugadors. Després de guanyar amb penes i treballs a Anoeta el 18 de setembre -sense haver disputat ni un mes de competició-, a la roda de premsa Mourinho ja va culpar l'esgotament físic del mal partit que havien fet, i després tots els jugadors van repetir la mateixa cantarella. I un parell de dies després, un diari madrileny revelava que va ser el tècnic portuguès el que va donar ordres als futbolistes perquè donessin aquesta excusa quan parlessin amb els periodistes.

Després de perdre a Pamplona i de situar-se a set punts de distància del Barça, va tornar a parlar per primer cop de cansament, però aquest cop només mental. Segons ell, jugar dimecres i diumenge, dimecres i diumenge, amb partits de màxima exigència no es fàcil de suportar mentalment si els teus jugadors no hi estan acostumats, i segons Mourinho, els seus no ho estan perquè fins ara sempre els havien eliminat de les competicions massa d'hora. I dissabte aquest cansament ja no era cosa dels seus homes, si no ara dels programadors de televisió malèfics. Però en la mateixa roda de premsa de la Corunya va caure en la contradicció de dir que el seu equip havia acabat com un toro físicament contra el Deportivo -de fet en els últims minuts el Madrid va acorralar els gallecs en la seva àrea-, i després lamentar que ell hauria volgut jugar diumenge en lloc de dissabte per tenir més descans i no tenir problemes amb l'àcid làctic i altres històries.

Pellegrini torna al Bernabéu
Potser tantes excuses només tenen una explicació: adonar-se que tot i fer uns números excel·lents a la Lliga, el Barça de Guardiola n'ha sumat set més que tu. I que, a més, l'entrenador a qui tu vas substituir, Manuel Pellegrini, a la 25a jornada de la temporada anterior havia sumat un punt més que tu -i llavors el xilè ja estava qüestionat en el càrrec i tenia els mateixos 62 punts que el Barça-. Mourinho podria treure pit pel fet que els seus 61 punts a hores d'ara són el segon millor registre del Madrid en els últims 16 anys -des que les victòries valen 3 punts-, si no fos perquè qui té el rècord precisament és Pellegrini (62 punts), que dijous torna al Santiago Bernabéu amb el Màlaga per prendre's la revenja. L'únic problema real del Reial Madrid de Mourinho, del de Pellegrini i del de Schuster i Juande Ramos és haver coincidit amb el millor Barça de la història.