Publicitat
Publicitat

Anàlisi tècnica

Al final, el Barça es va embussar pel centre

Amb o sense Messi, el perill és a les bandes

El Barça ha normalitzat el que hauria de ser excepcional i fa excepcional el que seria normal, empatar contra el Sevilla. Ahir tothom va acceptar amb naturalitat que el Barça donés un recital al Sánchez Pizjuán, rondant el 75% de la possessió, tancant el Sevilla a la frontal, fent que Capel i Navas fossin dos simples laterals durant 45 minuts. I semblava tan fàcil.

Al descans, el defensa local Fernando Navarro va resumir les sensacions de superioritat del Barça amb un impotent "no se li pot prendre la pilota". I era cert, tot i que tampoc va estar fi el Sevilla, ni intens, en tasques defensives, i això va fer més fàcil la circulació als culers. Els de Manzano van deixar massa aire a Xavi i Iniesta, que van poder pensar, imaginar i dirigir l'atac blaugrana. I semblava tan fàcil.

Atacar o defensar les bandes

De fet, ho semblava tant que va ser difícil acceptar la reacció local a la represa, una reacció que era evident que tard o d'hora es produiria. El Sevilla no podia ser el Rubin Kazan tot el partit. No podia tancar-se amb sis homes en línia, no podia desaprofitar les bandes per només defensar-les. Així, al segon temps va sortir molt més profund, es va estirar, amb Negredo en punta, i va fer-se perillós atacant pels costats. Els extrems (Capel / Perotti i Navas) van posar-se a fer d'extrems i els laterals (Alves i Adriano / Maxwell), de laterals. Va patir el Barça amb els contracops dels andalusos.

El millor aliat del Sevilla va ser el fet que el Barça també ho va veure excessivament fàcil durant bona part del matx. Certa passivitat defensiva del Sevilla permetia a Iniesta entrar fins a la cuina, i a Messi venir a rebre a plaer al mig del camp, girar-se, encarar en conducció i assistir Villa o Bojan amb relativa comoditat, mentre Adriano i Alves s'incorporaven. Eren tants els jugadors que atacaven, que els gols es van voler recargolar més del compte. Semblaven massa fàcils.

A ritme d'Iniesta i Messi

Iniesta va estar immens, aportant aquell toc i aquella pausa, aquell vertigen i aquella acceleració. Desequilibrant. Però el llevataps va ser Messi i tot el futbol que, directament o indirecta, genera. Potser Guardiola va tornar a fer teràpia amb ell per fer-li entendre que cadascun dels seus moviments obre noves opcions d'atac a l'equip. Mentre ho va entendre, el Barça va atacar ordenat. Després, senzillament va atacar, com empès per una inèrcia guanyadora.

Si Messi s'allunyava de la frontal per combinar en un rombe de toc amb Busquets, Xavi i Iniesta, el seu espai en punta l'ocupaven Bojan i Villa, o Alves, entrant des de darrere en diagonal, com en l'acció del gol. Si Messi fixava els centrals -ho va fer poc-, tocava de cara per habilitar el xut llunyà dels jugadors de segona línia, recurs que el Barça va explotar poc, tot i que Guardiola ho reclamava. I, quan es quedava a mig camí entre anar al mig del camp i plantar-se a la frontal, rebia al peu, orientant-se per fer l'eslàlom habitual.

Quan el Barça va anar contrarellotge, amb l'empat al marcador, Messi va exagerar la tercera opció, però alhora també s'esperaven al centre Villa i Bojan, massa estàtics, i Alves, ja incorporat, sense entrar de sorpresa. Van entendre els culers que l'acció individual de l'argentí era la millor alternativa. Però el tap al centre ja era massa dens. Ja ningú obria el camp. Ja era massa tard.