Misc 09/03/2017

Messi cedeix l’èpica a Neymar

El brasiler, jugador de fe indestructible, es rebel·la en els últims minuts per aconseguir la remuntada

i
Albert Llimós
3 min
Neymar celebrant el sisè gol del Barça ahir al Camp Nou.

BarcelonaMentre tots els jugadors del Barça s’abraçaven al córner del gol nord en la millor nit que ha viscut mai el Camp Nou, Leo Messi celebrava embogit el gol de Sergi Roberto allunyat dels seus companys, cos tècnic inclòs, darrere la porteria de Trapp, picant-se l’escut, celebrant-ho amb el públic. Va necessitar un minut per adonar-se del que havia passat i anar a buscar la resta de jugadors per celebrar l’històric triomf contra el PSG. Aquest cop no havia sigut ell l’home de fe indestructible, i va cedir el testimoni a Neymar en l’últim rampell d’orgull i èpica que va convertir la d’ahir en la nit més màgica. El brasiler va agafar la responsabilitat en el segon penal, quan el partit moria, i va ser ell també qui va buscar la passada impossible per a Sergi Roberto, que va rubricar una de les pàgines més brillants de l’imaginari culer. El Barça també té èpica.

La imatge de Messi celebrant el sisè gol

Després de l’eufòria, a punt d’abandonar la gespa, Messi va fondre’s en una sentida abraçada amb Luis Enrique: l’agraïment mutu per aquests tres anys d’emocions irrepetibles, de moments tensos però destí comú. L’argentí va aixecar els dos punys al cel de Barcelona, per buscar després Piqué i marxar plegats cap al vestidor, mentre Neymar exterioritzava tota la seva eufòria sobre la gespa: ell va ser qui més havia cregut que es podia fer realitat l’impossible, fins i tot apartant, per uns minuts, Messi del seu tron indiscutible. Per un dia, va ser el Barça de Neymar.

Sense trobar el seu espai

En un duel d’èpica més que de futbol, Messi no s’hi va trobar còmode en cap moment, deambulant per la zona d’atac blaugrana buscant el seu espai vital. Durant molts minuts, l’argentí va encomanar-se de les imprecisions generalitzades, el cap no anava a la velocitat del cor, per molt que Luis Enrique demanés calma des del començament, una acció que repetien a l’uníson Piqué i Suárez després del primer gol, amb l’uruguaià exultant encara pel seu cop de cap subtil, sempre murri, per sobre de Trapp. El Barça va tardar gairebé un quart d’hora a trobar Messi a la punta del rombe, castigant l’esquena de Rabiot i Matuidi. Va ser la primera i única accelerada del de Rosario enmig del frondós bosc que va teixir Emery, poruc en la idea -“ultradefenisu”, per a Iniesta-. Durant els primers 45 minuts, Suárez a banda, va ser el jugador de camp amb menys aparicions, incapaç de trobar l’ecosistema òptim per al seu joc. El camp feia baixada cap al carril de Neymar, insistent en l’acceleració, gairebé doblant la participació en el joc del seu amic, convençut que tenia una cita amb la història. Eren gestualitats oposades. La de Messi, tot i el resultat parcial favorable, demostrava que no tenia les millors sensacions; Neymar persistia més que ningú. Les dues aparicions de l’argentí abans del descans van ser a pilota aturada, dues faltes llunyanes que no van trobar els tres pals. Quan Ayketin va assenyalar el camí dels vestidors, Messi va buscar consol en qui millor entén el seu futbol, marxant al costat d’Iniesta mentre parlaven del joc.

Però en aquests escenaris Messi sempre hi ha de ser. Encara que sigui per assumir la responsabilitat des dels onze metres. No va dubtar, engaltant la pilota amb força amb l’empenya. El Barça s’havia situat quan encara quedava gairebé tota la segona part en l’escenari que demanava Luis Enrique: l’oportunitat que l’asturià estava segur que hi hauria en algun moment. Però va aparèixer Cavani per despertar el Barça del somni. O almenys això és el que semblava: Neymar s’hi va rebel·lar.

En la nit que totes les mirades del continent se situaven sobre ell, Messi no va poder lluir la versió més exuberant, però va trobar el millor còmplice: Neymar va admetre a BeIN Sport que havia sigut “el millor” partit de la seva carrera. Després del canvi d’Iniesta, l’argentí va estar-se uns quants minuts recol·locant-se el braçal de capità, incòmode i amb el rostre seriós. Messi mirava capcot la gespa del Camp Nou, abatut totalment, conscient de les implicacions que tenia l’eliminatòria prematura a Europa. Però Neymar, tempestuós i passional, es negava a caure.

Per això, el brasiler va ser qui va agafar el timó en els vuit minuts de bogeria. Ell va col·locar la pilota a l’esquadra quan moria el partit i encara faltaven dos gols per al miracle. Encara amb el cos convertit en un torrent desbocat, va assumir la responsabilitat del penal. I no havia dit l’última paraula: va picar la pilota suau, precisa, perquè un jugador de la casa, senzill i humil, rubriqués la nit més màgica del Camp Nou.

stats