Publicitat
Publicitat

EL CLÀSSIC

L'aposta defensiva de Mourinho al Bernabéu, tot i l'empat, fa més gran la superioritat futbolística del Barça

Més contrast que mai

Fred. Diuen que la venjança és un plat que s'ha de servir fred. Però a Madrid ja fa temps que s'ha enfilat el camí del fervor més negre, les flames i les brases a qualsevol preu, per recuperar el podi que ocupa el Barça a base de joc, talent i prudència. Perquè Mourinho i els seus saben que gelant els caps i els peus no hi ha batalla possible. Que només atiant el foc de la polèmica i el victimisme poden derrotar els blaugranes, un equip que està a anys llum del blanc.

El clàssic de dissabte potser caldria mesurar-lo amb un termòmetre per extreure'n les conclusions més autèntiques i que Guardiola trobés la temperatura justa per afrontar la final de Copa del Rei amb garanties. El contrast entre el Barça i el Madrid, com dissabte va fer-se evident, és màxim: el Madrid bull amb puntades subterrànies i cavalcades ferotges i el Barça ho fa amb combinacions elèctriques i passió per la pilota. El Madrid fuig del fred, perquè només en els escenaris esbojarrats, trencats, infernals, se sent superior a un Barça que reclama més control, més pausa, i que és l'únic equip que proposa joc. Mentre els blancs busquen brega, els culers busquen la pilota.

Així llegeix el Barça el clàssic del Bernabéu de cara als tres partis que queden: el Madrid va sortir escaldat del 5-0 al Camp Nou i ja reconeix obertament que, de tu a tu, li queda gran qualsevol duel. Encara que en vinguin quatre de seguits. Tant és. Mourinho i la seva tropa volen que els propers tres partits es juguin a ritme de caldera, faltes, protestes i interrupcions, carbó i més carbó per a la locomotora blanca, amb Cristiano i Di María com a trens més directes per trepitjar l'àrea blaugrana i assetjar la porteria defensada per Valdés, i aquí el Barça perd el rumb, es crema i es desorienta. Els de Guardiola volen i necessiten refredar les vies a través de la conservació de la pilota, de la combinació intel·ligent, sense fer dreceres innecessàries, tocant i tocant fins a arribar al destí: l'arc de Casillas.

Pepe, l'home foc

El central portuguès és el jugador més passional d'aquest Madrid, el més bipolar.El que pot assolir les temperatures més altes de tota la plantilla blanca, i per això Mourinho el va ubicar en la zona de cocció de les jugades del Barça, per alterar-hi el ritme. Perseguint Messi i pendent d'ajudar Xabi Alonso i Khedira en la seva persecució a Xavi i Iniesta, el portuguès va fer ballar els culers entre dues sensacions: una, la certesa de saber que només refredant la possessió i conservant l'ordre podrien superar la muralla defensiva del conjunt blanc; i dues, la injustícia de rebre una puntada de peu rere una altra que quedava impune. Pepe va desesperar els pelotaires culers, convidant-los a la reacció més visceral possible. Per això Pepe, més enllà de ser un dels més participatius del bàndol blanc, va ser el madridista que va rebre més faltes: quatre (de dotze de tot l'equip).

José Mourinho sabia que, amb ell i les seves faltes sobre la lenta i alta gespa, el Barça corria el risc de cremar-se en la impaciència i la ràbia. Com va fer en la tornada de Champions amb l'Inter de Milà. El tècnic blanc, però, ignora una cosa: la majoria de rivals intenten el mateix contra els culers i els jugadors ja saben que el camí és no perdre els nervis, resistir amb el cap fred i els peus calents, per moure's i destrossar, amb el toc, les defenses rivals.

Potser al Bernabéu Mourinho va sortir amb certa sensació de victòria -li demanen títols, no futbol, i amb aquesta tàctica els veu més a mà-, però Guardiola ja fa mesos que no dorm per trobar la fórmula anti-Inter. Conscient que tard o d'hora toparia amb la versió del Mourinho que renuncia a la pilota i juga a no deixar jugar, ja fa mesos que prepara els seus homes per superar escenaris idèntics al d'aquella eliminatòria de Lliga de Campions. Perquè ja fa mesos, anys, que el Barça té un camí triat i està clar: guanyar amb bon futbol. Peti qui peti.

De cara a dimecres a la final de Copa, s'ha d'esperar un partit similar per part del Madrid (amb el canvi obligat d'Arbeloa per Albiol, sancionat), i Mourinho tornarà a ubicar Pepe de gos de presa sobre Messi i deixarà Sergio Ramos de central.

El primer i menys decisiu dels clàssics ja ha passat i la pilota, ara que arriben Copa i Champions, comença a cremar de debò. Les botes blances l'esquiven, no la volen, com va confirmar el plantejament ranci i gasiu de Mourinho, mentre que les blaugranes pretenen tenir-la i refredar-la. I quan hi ha títols pel mig, aquests no fallen.