Publicitat
Publicitat

El germà petit

'Meet me halfway'

Us deixo posar-me cara. Puc ser un exjugador que ara es dedica a altres feines, dins o fora del futbol. O em podeu dibuixar com un futbolista encara en actiu, però que juga en camps plens -plens de cadires- en una tercera o quarta categoria. Tant és. Només vull que tingueu present que jo vaig jugar amb ells.

Hi vaig compartir vestidor i camps de terra o algun de gespa natural. De fet, quan jugàvem a l'interior, a la Catalunya humida, i ens tocava sentir l'olor de l'herba molla, teníem un pessigolleig semblant al que tens quan ets benjamí i jugues el primer partit oficial. Érem presos de l'estètica. Tots, excepte un. Va calçar-se unes botes amb tacs d'alumini i, poc després de trepitjar el verd, va foradar la tíbia d'un rival. El partit era amistós. Aquell meu company fa anys que és futbolista de Primera Divisió.

Jo he tocat la pilota al costat de gent que, en edat aleví o infantil, mai abaixava el cap. Amortia la pilota i activava, de manera innata, un radar i una postura corporal que, en els tres segons en què l'objecte del joc era als seus peus, li permetia fotografiar la situació i lliurar l'esfèrica amb una precisió de rellotger. He penjat la meva roba als vestidors al costat d'extrems que no distingien entre un con i un rival de carn i ossos: els superaven amb la mateixa eficàcia. M'he fet fotos d'equip a l'inici dels partits al costat de mitjos centres tan senzills en la construcció de joc com entregats a l'hora de recuperar la pilota.

El meu nom ha sortit a la pissarra amb el de companys que et feien arrufar al nas al primer entrenament per nyicris, però que semblaven dur un imant a la bota. La baixaven com baixa una volva sobre un tou de neu. I ningú era capaç de fer-los-la fonedissa. Rebien moltes gleves, sobretot quan entraven al món amateur i encaraven centrals que els doblaven l'edat. Però eren fortíssims mentalment. Sempre volien més, i més, i més, i si havien fet dos gols, fer-ne tres.

Constància i disciplina

Tots són jugadors de nivell mundial. Tots tenien un sentit de la competitivitat immens. Una autoexigència regular. Capacitat d'autocrítica. Un objectiu gravat amb ferro calent i l'ambició per aconseguir-lo. La fe a superar cada nou repte que es planteja, dins de la gespa o en el global de la temporada. Talent? En alguns casos.

Recordo companys que ara estan jugant a Primera Divisió gràcies a la seva constància, a la disciplina, a la seriositat en el seu treball, a la capacitat d'adaptació al club i al seu entorn, ordre en la seva vida. I gent plena de talent que ni tan sols s'ha quedat a mig camí, sinó que han quedat clavats a la sortida. Gent que ha pogut fer més. Que lluny dels terrenys de joc no ha tingut cura d'ell mateix. O que s'ha refiat d'una qualitat física que, un cop al món professional, ja no és exclusiva.

Sort? M'inquieta, la sort. Reconec que en moments claus de la meva carrera l'he espifiat, que en cruïlles de camins he seguit el rètol equivocat. Però també penso en entrenadors que no m'han ajudat a guanyar confiança, a enfortir-me mentalment. Valores el que sap encaixar que un partit no et surti tan bé com un altre, i que no t'envia de seguida a la banqueta o suggereix una cessió mentre algú altre, dins del club, pensa diferent. I també penso en els representants. Sé com n'és, d'important, tenir algú que conegui la teva situació, que la interpreti, i que t'ajudi a encarar-la. Pot ser que a algú li hagi mancat això. Però també sé que tots els que han arribat ho han fet amb molta fe i determinació.

Mai és tard

No som amics, i si en queda algun són pocs, però de vegades coincidim en llocs molt diversos, i fins i tot la feina ens hi pot portar encara que ens allunyi dels camps. Ens abracem, riem, brollen les anècdotes, ens envaeix la nostàlgia, però al mateix temps es palpa el respecte. El respecte del privilegiat al que no ho ha estat. L'admiració del que ara és un semiprofessional cap al que ha superat tots els obstacles per arribar a ser a dalt de tot. Ara bé, i ja que en Jordi m'ho pregunta, no m'hi emmirallo.

El futbol m'ha donat moltes coses -valors, experiències, apreciar el treball en equip- que no es perden mai i poden marcar un pas a seguir sempre. I, en el fons, mai és tard per continuar el camí.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT