Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Mauricio Pochettino, un perico de Barcelona

Diumenge a la mitja part vaig tuitejar des de Cornellà-El Prat que estàvem a punt de viure els últims 45 minuts de la primera època de Pochettino com a entrenador de l'Espanyol. La dada significativa és que ho deia un dels últims pochettinistes i des del convenciment que no hi havia altre remei. Fins i tot crec que el mateix Mauricio pensava que era el millor. Però així com fa tot just una setmana la tristesa es barrejava amb la vergonya, avui la tristesa està tenyida d'orgull i admiració. El mateix Espanyol que dilluns passat ens deixava en ridícul ahir mostrava amb fets i amb paraules el significat de "la força d'un sentiment".

"Sóc un perico, un perico de Barcelona". Quantes coses en una frase. Només nosaltres -els pericos- ho vam entendre en tota la seva extensió. I no era una declaració retòrica: complint la seva paraula, el contracte no va ser un problema. Això és tot un senyor i es diu dos milions d'euros. Si molts dels que s'omplen la boca d'amor a la pàtria actuessin com ell, el món seria millor.

Però avui estic trist no només perquè marxa un gran perico i una persona molt honesta. També marxa l'entrenador que fa quatre anys va fer un miracle, el que va inaugurar el nostre estadi, el que va veure com el capità que acabava de nomenar ens deixava per sempre, el que més va complicar les coses al millor equip del món, el que mai ens va avergonyir en una roda de premsa, el que va haver de fer un equip nou cada temporada, el que va confiar en els joves i, finalment però no menys important, el que va apostar per un sistema de joc en què s'intentava tractar bé la pilota.

Decisió inevitable, agraïment i tristesa, però, sobretot, orfandat. Amb Pochettino marxa l'últim dels referents pericos. Ara sí que ja no tenim ningú. Ell era, a hores d'ara i malgrat tot, l'únic ídol possible. Mentre escric això, pregunto a la meva filla de 14 anys -no futbolera- noms de jugadors de l'Espanyol. Per ordre, em diu: Pochettino, Tamudo, Iván de la Peña, Luis García i Coro. L'hi pregunto al petit i hi afegeix Álvaro i Kameni. Quin nom posarem a les samarretes? Quins pòsters penjarem? A qui podran xiular els nostres rivals?

Avui coneixerem el nou entrenador de l'Espanyol. Serà el mexicà Javier Aguirre. Ens posarem a les seves mans com qui confia en un curandero quan el seu metge de confiança li diu que no se'n surt. Ara bé, al substitut de Ramon Planes -també generós en el seu comiat- se li ha girat feina. Perquè amb els crits d'Aguirre no n'hi haurà prou. O incorporem en el mercat d'hivern un mínim de tres jugadors (tot i que ahir un amic que en sap molt em deia que set) o no ens en sortim. El canvi d'entrenador garanteix aquests fitxatges. Com acostuma a passar, serem més complaents amb el nou que amb l'amor de tota la vida. Avui estem millor que diumenge: s'havia d'actuar i s'ha fet, tenim un president capaç de pactar i explicar-se i un mite que no ho ha deixat de ser. Per això, tots sabem que un dia Pochettino tornarà a ser entrenador de l'Espanyol.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF