Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

'Master class', lliçó II

La prestigiosa publicació Sports Illustrated va titular " Master class " la crònica d'aquell dilluns de novembre en què el Barça va escombrar el Madrid del Camp Nou. Han passat quatre mesos del 5 a 0 i, dimarts a la nit, després del partit, la versió digital de la mateixa revista tornava a fer servir la mateixa paraula: master class . Per sort, el diccionari no gasta les paraules i, a falta de sinònims, més val recórrer al que defineix, amb precisió lingüística, un fet concret. El Barça de Guardiola -i de Messi, Xavi, Iniesta, Mascherano, Valdés, Alves, Busquets, Pedro…- imparteix lliçons de futbol. Una cada tres dies.

Tant se val qui tingui al davant i tant se val quin sigui l'objectiu. És a través del joc, que hi arriba. La voluntat és sempre la mateixa, tenir la pilota, quan no la té intentar recuperar-la ràpid, atacar i marcar gols. Els anglesos, quan van tenir l'encert d'inventar-se el futbol (i els en donem gràcies cada dia, "cal fer-ho i és de justícia"), pensaven, exactament, en això.

La blasfèmia de Wenger

Una altra cosa és el que va practicar, al Camp Nou, l'Arsenal d'aquest sobrevalorat Arsène Wenger a qui algú hauria de recordar que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena. Un entrenador que, amb l'elegància tan sols a l'abric, menteix sobre les lesions dels jugadors, que blasfema del seu futbol posant deu defenses, que no li cau la cara de vergonya per posar un talent com Nasri de lateral, que té un equip que es dedica a fer comèdia i a perdre temps, que no aconsegueix rematar ni una sola vegada a porteria, que s'encara amb el quart àrbitre, que només sap plorar per l'expulsió de Van Persie i que, al final, és incapaç de tenir un mínim fair play amb Guardiola. Això sí, en veu baixa recomana al Pep que feliciti l'àrbitre. Tot això, ni en Mourinho. És més, d'aquesta mena de tipus, Mourinho en diu "hipòcrites". No m'estranya que Florentino Pérez tingués, com a primera opció per a la seva banqueta, el fitxatge de Wenger. Però deixem l'Arsenal en pau que, al capdavall, és un bon client que ens dóna moltes alegries cada vegada que ens el trobem. I acabem lloant aquest joc del Barça que, amb paciència, molta qualitat i canviant de ritme quan convé, passa el corró per damunt dels rivals, tinguin l'entitat que tinguin i tant si fan el catenaccio , com si posen un autocar a l'àrea com si, molt de tant en tant, intenten jugar a futbol. Al capdavall, tothom rep el mateix xarop. És allò que el Puyal, amb la seva facilitat innata per esbossar teories, ja va dir en la primera temporada de Guardiola a la banqueta: "El Barça iguala els rivals pel raser de la derrota".

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 03/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT