M’agrada el futbol amb bogeria. Igual que hi ha gent que assegura que no podria viure sense música, la meva existència seria en blanc i negre sense futbol. Si fos per mi, n’hi hauria cada dia de l’any. Però demà, no.
D’entrada, no és una qüestió ideològica sinó de lògica en qualsevol jornada electoral. Més encara quan no sabem quin clima hi haurà demà, tenint en compte que l’ordre judicial exigeix precintar col·legis electorals, i quan els Mossos tenen tasques força més importants que vetllar per la seguretat d’un espectacle esportiu i, per tant, d’un entreteniment.
Fins i tot sabent que la LFP la presideix Javier Tebas, trobo molt poc professional programar un partit com a local del Barça en una jornada electoral, i hi intueixo certa mala fe sabent que la de demà és històrica. Però haig de dir que encara em sorprèn i em sap més greu la tebiesa del Barça. Em sorprèn perquè el comunicat del club el 20-S, arran de les detencions dels tècnics de la Generalitat que treballaven en l’organització del referèndum, em va semblar impecable, a l’altura de la trajectòria de defensa de les llibertats de l’entitat. I em sap greu perquè, bo i entendre que el vicepresident Cardoner representa la sensibilitat de tots els seus socis, em va semblar que es referia amb certa distància -“Jugarem amb normalitat i que cadascú s’expressi com vulgui”- al dia de demà.
Si el Barça, amb tot el seu potencial, s’hi hagués posat fort exigint jugar dissabte -igual que fer-ho amb la samarreta de la senyera-, a veure qui li hauria dit que no. Si ens situem en la hipòtesi que demà al matí no ens deixen votar i -Déu no ho vulgui- que es produeixi algun incident, quin sentit té que a la tarda juguem a pilota?
