Sense deixar de valorar que 96 gols marcats aquesta temporada són una barbaritat, si aquesta Lliga del Barça destaca per alguna cosa és per les seves xifres defensives. Començant per Víctor Valdés, que ha guanyat els seu quart premi Zamora com a porter menys golejat de la temporada amb 16 gols en 32 partits, i passant pels 21 gols encaixats en total, les 2.556 pilotes recuperades i les 390 faltes comeses. Totes aquestes dades són les millors des que Guardiola entrena el primer equip. Mantenint les xifres ofensives al nivell d'excel·lència (tot i que no de rècord), el tècnic de Santpedor ha aconseguit anar afinant i millorant el registres defensius, i això tenint en compte que no ha pogut comptar amb Carles Puyol des del gener i que Abidal ha estat sis setmanes de baixa per un tumor.
Sempre s'ha dit que el mètode Guardiola parteix de la filosofia ofensiva de Johan Cruyff, però millorada pel que fa als aspectes defensius amb la seva experiència com a jugador a la Serie A italiana (Brescia i Roma). El sistema de pressió per recuperar la pilota ràpidament, i que comença amb el sacrifici dels tres davanters (Pedro, Villa i Messi aquest any) és la clau de tot plegat, i cada temporada ha sigut millor i més efectiva. Com tot nou sistema necessita sempre el seu procés de maduració perquè els jugadors vagin agafant els mecanismes, per això ni Guardiola ni Tito Vilanova es creien que en el seu primer any al Barça, i venint d'on venien, guanyessin tots els títols en joc. El primer any a la Lliga van encaixar 35 gols, el segon 24, i aquest 21 (a la Champions: 13, 10 i 8, a falta de la final). Però aquestes xifres són massa fredes, i cal aprofundir-hi per valorar la dimensió de la millora defensiva del Barça en aquestes tres anys.
Un gran Valdès
A aquest Barça li han xutat entre els tres pals 265 cops en aquestes 38 jornades, la mateixa xifra exacta que l'any del triplet, però amb un resultat molt millor; aquest any només ha encaixat 21 gols, i llavors 14 més. El mèrit, en aquest cas és obvi: Víctor Valdés, que d'aquests 265 xuts n'ha aturat/desviat 249. Els 16 gols encaixats en 32 partits jugats li permeten sumar el quart trofeu Zamora (el tercer consecutiu, en els tres anys de Guardiola), és el millor registre aconseguit mai per un porter del Barça, però no són suficients per superar el rècord de Liaño, el porter del Deportivo de la temporada 93/94. Aquell any, en què el Dream Team del Barça li va pispar la Lliga al Dépor pel penal que va fallar Djukic, Liaño només rep 18 gols en 38 partits, una mitjana de 0'47 gols per partit, una dada millor al 0'5 aconseguit aquest curs per Valdés, que ja és prou estratosfèric. Però més enllà dels rècords i les xifres, a Valdés el que el pondera més són les sensacions. El porter de Gavà ha salvat molts punts aquest any amb intervencions decisives en moments claus, i a més no se li recorden grans pífies -com sí que passava en els primers anys- que hagin costat alguna pèrdua de punts. Fins i tot, la seva aportació en la creació del joc ofensiu és bàsica pel seu bon joc de peus, que permet l'inici de la sortida de la pilota des del darrere.
Però hi ha moltes altres xifres que expliquen la millora del Barça en l'aspecte defensiu, sense descuidar l'ofensiu. El tercer projecte de Guardiola ha recuperat 2.556 pilotes, 400 més que el primer i el segon any. Una dada extraordinària que palesa l'alt nivell de la pressió defensiva dels jugadors del Barça en la fase de construcció del joc del contrari. I d'aquesta gran dada, que suposa que els rivals ataquen molt poc el Barça, se'n deriven altres xifres defensives molt significatives. Els blaugranes només han hagut de cometre 390 faltes, i han vist 73 targetes grogues i només 2 de vermelles, els tres conceptes molt millors que en els dos anys anteriors. A més, els equips rivals aquest curs només han caigut 86 cops en fora de joc (111 el 2009, i 134 el 2010). Això, a banda de ser menor perquè els equips l'ataquen menys, també té un gran mèrit perquè el Barça és l'equip que juga amb la defensa més avançada de la Lliga (i d'Europa).
Moltes lesions
I si volem afegir més mèrit encara a aquestes xifres que expressen la maduresa defensiva que ha adquirit aquest equip, s'ha de parlar de l'allau de lesions d'homes importants al darrere a partir de la segona volta. A finals de gener, Carles Puyol va deixar de jugar per unes molèsties al genoll -una tendinopatia en el vast extern del genoll esquerre- i només ha tornat en algun dels duels contra el Madrid per necessitats del guió, i no perquè estigués recuperat al 100%. De fet, des de llavors no ha tornat a jugar un partit de Lliga per seguir el procés de recuperació i intentar arribar a punt per a la final de la Champions. Amb Milito -el tercer central de l'equip- lluny del seu millor moment (i sovint lesionat), Guardiola va resituar Abidal al lloc de central per acompanyar Piqué, una solució que va funcionar molt millor del que molts pensaven. Però de nou un cop de mala sort, la detecció a temps d'un tumor al fetge del jugador francès -va recuperar-se de l'operació en un temps rècord, sis setmanes- va obligar de nou el tècnic a reinventar Busquets de central, però no el va convèncer i finalment ha sigut Mascherano el que millor ha respost en una posició que no era la seva. I això sense comptar les petites lesions, però juntes en el temps, d'Adriano i Maxwell. És a dir, que Piqué ha hagut de ballar al centre de la defensa del Barça amb quatre jugadors diferents -tres d'ells sense ser centrals-, i quasi no s'ha notat: 11 gols rebuts en la primera volta i 10 en la segona. I tot això en el millor any defensiu del Barça.
