L’invisible motor del bàsquet
“El dia que no tingui nervis abans d’un partit em retiraré”. Pedro Cuesta té 39 anys, juga al Sant Josep de Badalona i dissabte va ser un dels protagonistes de l’All-Star de la Copa Catalunya, una iniciativa de nova creació que es va estrenar amb èxit al Parc Esportiu del Llobregat, a Cornellà. El seu exemple serveix per resumir la il·lusió amb la qual treballen molts entrenadors i jugadors amateurs, gent que es continua estimant el bàsquet amb més dedicació que molts professionals. El pas del temps els ha fet millorar, però no acomodar-se.
La festa d’aquest cap de setmana, que ahir va tenir continuïtat amb la versió femenina, ha sigut tot un èxit. La Federació Catalana (FCBQ) i LaXarxa es van combinar per organitzar un esdeveniment que ha servit per donar visibilitat a una competició al voltant de la qual es construeix bona part del teixit basquetbolístic del territori. Els clubs professionals ocupen la part superior d’una piràmide que se sustenta gràcies a la feina desinteressada de tota la gent que manté viva la flama dels esglaons inferiors.
La preocupant crisi esportiva i econòmica d’alguns dels principals motors del nostre bàsquet ens pot fer caure en el desànim, però el veritable indicador per mesurar la salut de l’esport és un altre. Tot i les dificultats creixents, el teixit dels clubs manté la seva habitual empenta i vitalitat. Les entitats més modestes apallissen les professionals en il·lusió i imaginació. Tenen menys recursos, però els saben utilitzar molt millor.
D’exemples n’hi ha molts més. Sense moure’ns gaire en el calendari trobem el 54è Trofeu Molinet de minibàsquet i el 38è Torneig Júnior Ciutat de l’Hospitalet, dues mostres de com mantenir la il·lusió en el temps. La majoria d’iniciatives d’aquestes característiques depenen de l’empenta de persones concretes i, per tant, tenen el risc de caducar, però aquests casos de longevitat demostren que hi ha moltes coses bones que es poden encomanar d’una generació a una altra.
Aquests projectes reben el suport de moltes institucions públiques i privades, però potser encara serien més habituals si les lleis i les normatives tinguessin en compte la realitat d’uns clubs amateurs que massa sovint es veuen obligats a dedicar més esforços a evitar la seva desaparició que a impulsar noves iniciatives. Un país necessita gent amb il·lusió, però també un sistema que els protegeixi.
