Publicitat
Publicitat

L'incert pecat de Pablo Larrazábal

A mig camí entre el patriotisme i la fatxenderia, els mitjans de comunicació tenen el costum de destacar els resultats esportius de les estrelles del país. Tant aquí com a França o als Estats Units, això passa de vegades fins a extrems ridículs. Des que Pau Gasol se'n va anar a la NBA, per exemple, no hi havia butlletí de notícies que no ens digués quants rebots havia agafat a cada partit dels Grizzlies. Ara sabem els taps i les dobles figures que aconsegueix amb els Lakers, i ens informen de cada cistella del seu germà Marc a Memphis. Cada medalla de Gemma Mengual en la natació sincronitzada és, pel cap baix, un titular del Telenotícies . Quan Jaume Alguersuari aconsegueix puntuar en una carrera de Fórmula 1, el 3/24 ens ho diu dues vegades cada mitja hora. Es valora l'èxit autòcton, "amb il·lusió", per irrisori que sigui. És un criteri informatiu que potser es basa més en la rutina que no en la lògica, però, al capdavall, és un criteri.

Per aquesta mateixa regla de tres no m'explico el silenci informatiu, majoritari i gairebé unànime sobre la victòria del golfista Pablo Larrazábal diumenge passat a Munic, al BMW International Open del Circuit Europeu. És la segona gran victòria del jugador del Prat des que és professional. El mateix diumenge que Alguersuari feia un vuitè lloc a València, Larrazábal s'enduia 300.000 euros de premi, es classificava de patac per jugar l'Open Britànic i, de passada, es convertia en el millor golfista català de tots els temps. A sobre, la seva victòria va tenir molta èpica: va guanyar després d'un play-off de cinc forats contra Sergio García i hom té la certesa que, si en comptes de guanyar el jugador de Barcelona hagués guanyat el de Castelló, els mitjans sí que li haurien donat molta més volada. Si més no, sent tan culer com és Larrazábal, i tan merengue com és el Niño, els mitjans ho haurien pogut vendre -això sempre agrada- com l'última victòria de la temporada del Barça respecte al Madrid.

Companys d'escola

I és que Larrazábal va anar a escola amb Víctor Valdés i Andrés Iniesta, amb qui, fins i tot, anaven junts a classe i des d'aleshores mantenen una bona amistat. Larrazábal va ser a Wembley i a Roma per animar el Barça i, després d'aquella primera victòria contra el United, va decidir jugar amb una bandera blaugrana que penjava a la seva bossa de pals.

Em nego a pensar que aquest oblit informatiu de la gran victòria de Larrazábal sigui perquè el seu nom sigui Pablo i no Pau. Si fos així, tindríem un problema que fins ara m'he negat a admetre.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT