Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

L'hora de comptar fins a deu

Ara que el Barça pateix i es fa difícil escriure sobre l'equip, estem en un moment apassionant per fer un retrat dels models de fer del barcelonista. Des del moment en què Messi marxava cap als vestidors amb una mitja rialla sorneguera cap a l'àrbitre, el barcelonisme s'ha expressat amb tota la seva força. En les últimes hores, de fet, Guardiola ha sumat dos fracassos. Equivocar-se amb l'alineació de sortida i no aconseguir que el culer li faci cas recordant el que va dir: "Compteu fins a deu abans de criticar aquest equip". No havia passat ni un segon i el barcelonisme ja treia foc pels queixals.

Hi ha aquell barcelonista pessimista que ja dóna la Lliga per perduda. Imaginatiu de mena, sembla un descendent de Mercè Rodoreda capaç de crear en un segon tota una història plena de desgràcies. Tants mals que la Colometa de la plaça de Diamant sembla afortunada: "Mourinho també guanyarà la Champions… En Pep no renovarà… En Messi no tornarà a ser el d'abans… Amb el PP al poder ja no guanyarem res més".

Llavors tenim el caïnita. Aquell llest per dividir i per fer mal. Aquell que just al final del partit va adoptar una expressió dolguda i seriosa i va alçar la veu per intentar captar el màxim d'atenció de la seva parròquia per defensar les seves veritats: "Jo ja ho deia", sol dir per començar. És aquell que utilitza el mot guardiolada i critica el tècnic de Santpedor per una alineació o per no voler criticar els àrbitres. "Jo ja ho deia", va dient aquest culer que ha fet de l'eterna crítica la seva posició. Hi ha culers, des de sempre, que pensen que criticant sempre i vivint eternament enfadats demostren ser més culers, i han aconseguit crear una llista de greuges contra aquest equip fins i tot durant el millor període de la història del club. Té mèrit haver-ho fet. Però pixen fora de test. Especialment des de l'impacte de les xarxes socials.

En tercer lloc, hi ha un nou fenomen: el jove 2.0. Una generació de culers que ha crescut veient sempre victòries i no pot ni creure's que es perdrà la Lliga. És aquell que inventa etiquetes al Twitter i grups al Facebook per deixar clar que creu en l'equip. Aquests nois no se solen portar gaire bé amb els caïnites, que solen ser d'una generació diferent.

I després hi ha el guardià. Aquell que intenta parlar des de la serenor però s'imagina que parla des d'un púlpit. Aquell que no pot ni veure els caïnites però considera que l'actitud dels joves 2.0 positivistes és ridícula. És aquell que adora Guardiola però creu que la seva obligació és deixar ben clares les errades comeses pel club, ja sigui una alineació del Pep, que el president estigués esquiant en lloc de ser a Pamplona o que Messi no tiri bé els penals. Quan els preguntes per la seva manera de fer, aquests, tots solemnes, solen dir que ho fan "per ajudar l'equip i fer-lo millorar".

La derrota de Pamplona ha tret el culer que tothom porta dins. No deixo de pensar que, en el fons, la situació és prou normal. L'equip més car de tots els temps, el Madrid, pot guanyar la Lliga a un equip que encara pot guanyar cinc títols aquest any i ens ha enamorat. És normal no guanyar sempre. De fet, el que era anormal era passar-se tants anys guanyant sempre. Per això em semblen ridícules les llistes de greuges dels caïnites contra Guardiola, per això no comparteixo ni un pèl el pessimisme dels primers i considero inútils les campanyes optimistes 2.0. Perquè aquest Barça sap com treballar. I sap fer-ho tan bé que no necessita dels consells del guardià. Són benvinguts, però no fan falta. Guardiola és el primer que fa de guardià. No oblidem que va ser ell qui buscava solucions tàctiques quan l'equip guanyava i els guardians del club seien panxacontents al sofà.

El gran repte del barcelonisme segueix sent el mateix: saber gestionar amb calma una derrota dura per entendre que està a tocar la possibilitat de madurar com a club i seguir gaudint d'aquest equip molts anys. Només cal entendre tres coses. És impossible guanyar tots els títols, que Guardiola encerti totes les alineacions i que Messi faci gols cada dia. Si comptes fins a deu i repeteixes com si fos una oració aquestes tres raons, tot et sembla més senzill, oi?

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT