L'etern desig de voler ser jove i immortal
El 1838 l'Associació de Defensa de la Boxa Anglesa es va reunir d'urgència. La boxa vivia una època en què deixava de ser una tradició pròpia de les festes majors per convertir-se en un esport. La premsa ja publicava cròniques de combats, s'organitzaven els primers títols oficials i els joves col·leccionaven els dibuixos dels campions. Però la boxa no tenia normes establertes. A mesura que als boxejadors els prometien més diners la violència dels combats augmentava, i aquell any diverses morts de púgils van portar a l'establiment de les primeres normes per protegir-los. L'escocès Alexander McKay, per exemple, havia mort a mans de l'irlandès Simon Byrne després de 47 assalts, i la notícia va provocar que una gentada cremés una església catòlica i assassinés tres irlandesos a la ciutat natal de McKay. L'esport de masses naixia.
A mesura que l'esport s'ha convertit en un espectacle de masses, han crescut l'expectació, els premis i la pressió. I els riscos, ja siguin de possibles aturades cardíaques o d'accidents en els esports de velocitat. En ser un espectacle relacionat amb joves admirables i forts, l'esport encaixa pitjor que altres àmbits la mort. La mort de Simoncelli, doncs, generarà debats. Però l'italià no deixa de ser l'últim d'una llarga llista d'esportistes que han perdut la vida sobretot per mala sort. Hi haurà qui qüestionarà si val la pena un esport en què pots deixar-t'hi la pell. Hi haurà qui no entendrà com els pilots involucrats en l'accident tornen a posar-se a cavall d'una moto per competir. ¿Per sentit de camaraderia, per retre homenatges i perquè s'han trencat tants cops els ossos que saben quins riscos corren? ¿Per amor a un estil de vida? Hi haurà qui els entendrà.
Però canviarà poc. Perquè no cal canviar tant, ja que s'han invertit milions de diners per millorar la seguretat. Potser tot va canviar amb la mort de Senna a Imola el 1994, quan tot el planeta va veure com un dels grans herois esportius del moment perdia la vida. En un món tan cínic com aquest, la por de molts organitzadors de viure una tragèdia en directe per televisió ha estat un factor clau per millorar la seguretat. Avui en dia pocs boxejadors moren als rings i pocs pilots moren als circuits, comparat amb abans. Molts experts treballen en la seguretat i cada cop més joves accepten aquest risc de perdre la vida perseguint la glòria. Aquest desig de guanyar i ser immortal no ha canviat. Ja el tenien aquells boxejadors del 1838 i el tenen uns pilots per sort cada dia més protegits. I més pressionats.
