"L'esport és masculí i cal reeducar-lo"

BarcelonaLa realitat de l'esport femení no pot ser bona quan encara necessita una taula per debatre-la. Falten practicants, difusió, recursos, afició i inversors. Falten els primers perquè no hi ha els segons i falten els tercers perquè no hi ha ni primers ni segons. I la roda gira sense saber on comença a moure's ni on necessita frenar. No hi ha una única solució perquè no hi ha un únic problema. Carme Lluveras (coach de bàsquet i ex general manager del Ciudad Ros Casares), Susana Soler (llicenciada en educació física i representant de la secretaria general de l'Esport), Manel Burón (president de l'Igualada Hoquei Club i periodista) i Marina Marimon (futbolista del Sant Gabriel) radiografien la situació de l'esport femení des de múltiples visions però partint de la base que l'entorn esportiu està masculinitzat i que calen ajudes per feminitzar-lo.

Diferències o desigualtats?

Com a punt de partida, tots quatre accepten que l'home i la dona són diferents i que, per tant, també ho és la seva relació amb l'esport, tot i que reclamen "igualtat d'oportunitats". Sigui per naturalesa o pel context educatiu o cultural en què s'ha crescut, les aspiracions esportives d'uns i altres no són les mateixes. "A l'home li agrada més l'esport que a la dona perquè té una mentalitat més competitiva, més ambiciosa", defensa Lluveras, que creu que en la dona s'accentua el fet de jugar "per diners o per relació social, no per amor real a l'esport". Soler no hi està d'acord i, en tot cas, culpa l'educació d'haver consolidat aquest pensament, com també ho fa Burón. "Hem d'intentar inculcar a les escoles que l'esport masculí és tan important com el femení, encara que sigui un el que s'endugui tot el pastís. En altres països està més arrelada la vinculació de la dona a l'esport, però aquí fa menys anys que ha entrat a la pràctica esportiva federada. Encara ens hem d'anar educant".

L' Anuari estadístic de Catalunya publica unes xifres que reflecteixen aquest creixement progressiu de la participació femenina en competicions federades. En deu anys l'increment ha sigut constant fins a fer que la dona representi el 22,2% del total d'esportistes federats. El 2001 hi havia un total de 104.486 dones per 492.270 homes, mentre que el 2011 la xifra va arribar fins a les 136.078 dones (476.760 homes).

¿Que l'esport femení no creixi més és un problema de volum o de qualitat? Si ens fixem en les dades de l'Observatori Català de l'Esport, la resposta no és clara, perquè, amb moltes menys llicències en relació amb els homes, són moltes les dones que arriben a l'elit. De fet, a Catalunya hi ha un 45,4% d'esportistes dones d'alt nivell (254) i un 54,6% d'homes (305). Marimon suggereix una possible causa: "La nena que tria un esport ho fa perquè vol, no perquè ho escullen els pares per ella. Això amb nois passa menys".

El professionalisme, inviable

Si, aparentment, no és un problema de qualitat o excel·lència, per què no es consolida l'esport femení professional? "No és rendible", denuncia Burón, que obre la dificultat de convèncer patrocinadors i mitjans de comunicació d'implicar-se en projectes femenins, per la dificultat d'obtenir un retorn econòmic. Soler, també professora de sociologia i història de l'esport a l'INEFC, recorda que el professionalisme en l'esport "és molt nou, del segle XX" i que abans "era una qüestió personal i de realització i, fins i tot, estava mal vist que pogués ser un negoci".

En paral·lel a reclamar unes estructures potents als clubs i una compensació salarial per a les jugadores, és necessari construir un context mediàtic favorable. "Se'ns coneix poc i és una feina, gairebé una lluita, que s'ha de fer diàriament. Sense difusió ni promoció, no hi ha referents, ni inversors ni més practicants", exposa Marimon.

Soler proposa imitar el model implantat al Canadà, on s'exigeix per llei als mitjans de comunicació que reservin un espai a l'esport femení. L'objectiu és augmentar el pes informatiu de la dona esportista, que ara és pràcticament invisible tret dels quinze dies olímpics cada quatre anys. "No hi ha constància informativa", afirma Soler. I és que, segons una anàlisi del 2011 del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, les televisions només dediquen l'1,03% del seu temps a informacions d'esport femení.

Llei de mecenatge i internet

Lluveras, però, creu que la clau és plantejar-se si l'esport femení és prou atractiu. La realitat és que no sempre convenç l'audiència ni omple els pavellons (a les Comes, Burón afirma que les noies reuneixen un 10% del públic que tenen els nois). "Si un es lleva i esmorza amb Messi, dina amb Messi i caga amb Messi, vol Messi. Si ho fem amb Laia Palau, ¿voldrem Laia Palau tot el dia? Potser sí, però li ha d'agradar com li agrada el Messi. No tot és sortir als mitjans". Però si surts a la televisió, existeixes. Si existeixes, poden invertir en tu. Burón reclama "una llei de mecenatge clara" per activar el patrocini. Les xarxes socials i internet obren finestres i faciliten la visibilitat a l'esport femení, conclou Marimon.