Publicitat
Publicitat

L'empenta final va desordenar el Barça

L'efecte contagi de la rauxa del Madrid

Feia mesos que Mourinho fingia a la sala de premsa que el 5-0 de la primera volta no l'havia afectat i desviava l'atenció cap a l'eliminatòria de Champions amb l'Inter, però ahir es va destapar, desmentint el discurs propi, amb una alineació ultradefensiva i carregada, d'una banda, de correccions respecte al partit de la primera volta i, de l'altra, d'imitacions respecte al partit europeu. El tècnic pretenia evitar que Messi rebés entre línies i va buscar-li l'ombra més enganxifosa que té a la plantilla: Pepe. Va repintar la samarreta blanca per una de blau i negre i va convertir els madridistes en l'exèrcit italià que va resistir al Camp Nou.

El Barça va recuperar el seu onze més eficaç per jugar la primera meitat amb l'estil de sempre, però el plantejament insultantment conservador del Madrid, regalant la pilota i esperant recollir en camp propi, va obligar-lo a jugar llargues possessions, sense profunditat. Sense línies de passada i sense poder connectar amb Iniesta, perseguit per Khedira, l'encarregat de crear superioritats va ser Piqué, amb conduccions més enllà del cercle central. Messi va moure's lliurement, desenganxant-se del marcatge espès de Pepe, però sempre es va trobar amb una defensa ordenada de quatre homes, o més. El Madrid mai va perdre la col·locació. Era la consigna.

Evitar la pèrdua de pilota

L'equip de Guardiola també va sortir amb un missatge ben après: no errar cap passada en zona de risc per evitar que el Madrid construís perillosos contracops contra una defensa desdibuixada. Això va provocar que, per moments, el Barça toqués la pilota de manera molt estèril. Tot i la mobilitat de Pedro i Villa prop de la frontal, tot i la voluntat d'Iniesta i Messi per aparèixer en zona de tres quarts, Xavi i Busquets no van trobar el forat per combinar amb ells amb claredat. L'entramat defensiu dels locals era exagerat.

Ja s'esperava que el portuguès fos conservador, però molts confiaven que no ho fos tant en Lliga, per guardar-se asos de cara a la Copa. La lectura del partit va deixar entreveure un complex d'inferioritat, fins i tot en els còrners a favor. Els acostuma a xutar Xabi Alonso, però com va fer al Camp Nou amb Özil, Mourinho va preferir que fos Di María qui els servís per tenir el basc a lloc evitant la ràpida sortida culer.

Mourinho va reduir-ho tot a la rauxa, a les cavalcades de Cristiano Ronaldo, a qui va voler emparellar amb qui creia que era la peça més dèbil de la línia defensiva blaugrana: Adriano. Carregat aviat amb groga, el lateral brasiler va patir però va superar amb molt bona nota el duel contra el portuguès. I hi va afegir concentració i sacrifici, cosa que li va permetre lluir-se en les cobertures i salvar, sota pals, un gol al 7 blanc.

Canvis pensant en la Copa

La segona part va reservar a Villa el seu moment gloriós, que va rebre a l'espai i a l'esquena de Sergio Ramos i, després, d'Arbeloa. Molt mòbil, l'asturià va estirar el Barça i va forçar el penal que va donar l'avantatge i la tranquil·litat als culers. Els de Guardiola van dedicar-se, encara més, a gestionar les possessions per controlar el ritme del partit i no perdre l'ordre, però el caos madridista, la lesió de Puyol i els canvis van dur el partit a una anada i vinguda que va costar l'empat al Barça.

Amb un rush final propi de l'èpica, el Madrid va confirmar que quan es parteix en dos se sent més còmode. Temptats tots dos en un escenari obert, van jugar un final boig que li convindrà evitar al Barça.