30/01/2012

L'auca del senyor Guardiola

2 min
Josep Guardiola durant l'últim partit del Barça al camp del Vila-real, on el seu equip es va deixar dos punts.

No hauria de fer falta organitzar crides de suport al Barça o inventar-se etiquetes al Twitter per deixar clar que molts creuen que aquest equip guanyarà la Lliga. No hauria de fer falta perquè el millor equip del món ja ha donat prou raons per seguir gaudint del suport dels seus malgrat passar pel moment més complicat des de l'arribada de Guardiola.

No hauria de fer falta inventar-se campanyes mediàtiques perquè no encaixa amb el tarannà del barcelonisme. Tot suport és ben rebut, però Guardiola, que va passar d'heroi a ase dels cops quan era jugador, sap perfectament que el Camp Nou no és el Bernabéu. Si el Barça perd un partit d'anada de la Copa del Rei per 6-1 serà xiulat quan jugui la tornada a casa. El Madrid, en canvi, va rebre l'escalfor dels seus en aquella eliminatòria de Copa del 2006 davant del Saragossa i gairebé remunten. Els " canguelos " o " sí podemos " no encaixen amb el tarannà català.

El madridisme, en canvi, es creu un poble escollit destinat a guanyar i quan li toca perdre s'inventa campanyes com el villarato per justificar l'èxit d'un Barça que ha basat el seu discurs en el victimisme insistint molt en el relat històric per deixar clar que no és una invenció de mal perdedor, sinó un fet històric. Per això ha estat tan apassionant viure aquests anys, ja que el Barça ho ha guanyat tot i no hi havia gaire espai per al victimisme.

El soci del Barça, però, no ha canviat gaire i ara es veu ben clar. Per començar, el soci se sap propietari del club i segueix veient tots els jugadors com uns empleats que cobren el seu sou, cosa que exigeix un esforç. Com si fos La Puntual, aquella botiga de vetes i fils de L'auca del senyor Esteve , el soci del Barça basa el seu discurs en fets racionals: resultats, esforç, diners... La relació d'afectivitat de l'aficionat i el club és molt forta, però entre els aficionats i els jugadors la cosa canvia una mica. Gairebé tots els grans mites del club no han marxat tal com Déu mana perquè mai van deixar de ser empleats.

Guardiola ho sap. Ell ha estat empleat i també s'ha sentit propietari. I ara, com a administrador d'aquesta Puntual, sap que quatre resultats dolents poden tornar a fer aflorar el victimisme tradicional d'un soci tan ben acostumat que ara és més exigent que mai. Per això ha intentat que aquesta empresa de vetes i fils esdevingui una multinacional moderna: ha blindant la ciutat esportiva, ha allunyat la premsa i ha marcat distàncies amb la directiva. I, de passada, ha potenciat els joves de La Masia perquè la relació amb els aficionats sigui diferent, ja que no deixen de ser fills de socis, com Piqué.

La clau és saber si Guardiola trobarà l'equilibri per treballar sense interferències de l'entorn o de la directiva, i mantenint satisfet aquest propietari que és el soci fins i tot si el Madrid guanya la Lliga. Tant de bo ho faci. El soci pot exigir. Però també ha de valorar el que té.

stats