Publicitat
Publicitat

Anàlisi tècnica

El Barça va jugar al que Preciado va voler

L'Sporting du la iniciativa sense pilota

L'empat d'ahir al Molinón va tenir molt a veure amb el concepte d'iniciativa en el joc. Sovint es té la sensació que du la iniciativa l'equip que té la pilota, qui domina la possessió i ataca, primer per aquí, després per allà. Error.

Durant el primer temps, va ser l'Sporting qui va manar a què es jugava. Els de Preciado van sortir revolucionats, convençuts que el Barça podia necessitar alguns minuts d'aterratge, amb la ment ballant entre els partits de seleccions i l'eliminatòria contra l'Arsenal.

Amb el partit ben estudiat, els locals van combinar en accions d'atac molt mecàniques, tres, quatre passades per crear la jugada i portar-la allà on més mal podien fer, explotant el carril abandonat d'un Alves profund per inèrcia, i no per necessitat del joc. Diego Castro va perforar la banda dreta de la defensa blaugrana, i va obligar Piqué a caure una vegada i una altra a fer la cobertura. El central va resoldre bé gairebé totes les accions, menys una.

Densitat defensiva
La idea era clara: fondre el Barça agrupant tots els jugadors disponibles a camp propi i proposar-li un contraatac a camp obert. Va funcionar aviat, quan Barral va signar l'1-0 en l'enèsima acció en què es desplaçava Piqué a la banda.

Avançar-se en el marcador és un luxe davant el Barça, però fer-ho tan aviat té el risc d'acabar sent contraproduent. Tot i així, l'Sporting va ser capaç de mantenir el guió del partit tota la primera meitat, i va fer jugar el Barça al que volia. "Volem que us encalleu quan arribeu a tres quarts de camp, volem que no passeu de la frontal i volem que la toqueu amb total llibertat a la zona d'iniciació", semblava que deien els jugadors asturians. Dir. Fer. I fer fer.

En la majoria d'accions defensives de l'Sporting, tots els jugadors locals, menys el porter, estaven amuntegats en un espai d'uns 20x40 metres (una línia de quatre homes dins l'àrea a l'altura del punt de penal, quatre més sobre la línia de l'àrea, i dos rondant la mitja lluna). Era difícil trobar els espais interiors i perforar la muralla defensiva pel centre. I en l'intent de trobar les bandes, el Barça va pecar de joc horitzontal, sense opció de buscar porteria. Massa gent. Impossible.

El Barça es va trobar amb la pilota, però sense possibilitat de jugar com volia. Va estar incòmode, sense trobar Xavi ni Messi per dins. Guardiola ho va resoldre al segon temps, portant els seus jugadors a conduccions més verticals, fixant els defenses rivals per generar alguna superioritat i guanyar metres.

El Barça va millorar la cara, va començar la seva tortura del toc i toc, portant, ara sí, la iniciativa del joc. Guardiola, desesperat al final, va moure les peces per posar tothom a atacar, fins i tot Piqué, deixant només Mascherano de lliure.

La insistència del Barça va trobar la recompensa en una acció que va confondre l'Sporting. Un oasi al desert de córrer sense pilota durant 70 minuts. Messi s'embolica amb la pilota al mig del camp, tres jugadors locals s'aboquen a robar-li el que no han vist en tot el partit (la pilota), pensant a iniciar una contra letal que sentenciï el matx, però Messi se'n surt, troba la defensa a mig organitzar, enllaça amb Villa, que fulmina per dalt amb una deliciosa vaselina. Massa tard.